Aquí pau i després glòria –glòria electoral, s'entén–, és la màxima que sembla haver-se imposat finalment en la direcció del Partit Nacionalista Basc. Josu Jon Imaz ha aconseguit l’objectiu que es proposava amb la seva renúncia: la cohesió i la unitat internes. S’ha calcinat, és cert, però l’incendi ha afectat també al seu adversari, a Joseba Egibar. Quan Imaz va anunciar que es retirava de la política activa tothom va interpretar que llençava la tovallola. No és del tot cert. El de la tovallola és Egibar, qui no ha volgut aprofitar aquesta oportunitat per intentar l’assalt a la presidència de l’Euskadi Buru Batzar.
En comptes d’apostar per la confrontació ideològica –que ja ha guanyat de cara a les bases, res de “seduir” a Espanya– accepta un repartiment de poder en el si del PNB. La pugna per la successió de Xabier Arzalluz al 2004 va evidenciar que la militància prefereix a Egibar, qui va obtenir 5.709 vots, front els 4.967 sumats llavors per Imaz. Aquesta és l’autèntica correlació de forces als batzokis. Ara bé, tot i aquests resultats, el complex sistema electoral intern del PNB va donar la victòria a Imaz perquè amb el suport de Biscaia, Navarra i el País Basc francès va aconseguir més compromissaris. Ara, els dos sectors intenten a corre-cuita curar-se les ferides que s’han provocat mútuament, pactar una nova executiva de consens i aclarir-se les idees. Hi havia només dos camins possibles: seguir les indicacions del pare-fundador Sabino Arana – “Euskadi és la pàtria dels bascos”–, i actuar en conseqüència, o bé la que s’ha acabat aplicant, i que redueix el PNB a una màquina electoral per desenvolupar polítiques pragmàtiques des d’una calculada ambigüitat.
És d'agrair que Imaz hagi descobert totalment el seu joc. Ho va fer a Barcelona, dies enrere, al costat del líder de CiU, Artur Mas, i del gallec del BNG, Anxo Quintana. El polític basc va recórrer a la Bíblia: “David va guanyar un cop a Goliat fa 3.300 o 3.400 anys. David no ha tornat a guanyar a Goliat mai més. Sempre ha guanyat Goliat, per això apareix a la Bíblia quan va guanyar David. I nosaltres –es refereix als nacionalistes bascos, catalans i gallecs– som David. Així doncs, el camí ha de ser el de la convicció i el de la cooperació, primer per convenciment, i segon, perquè des de la confrontació perdem.”
Una visió molt derrotista i també molt parcial de la història. Si fos cert el que diu Imaz cap nació-David s’hagués alliberat d’un imperi-Goliat en el últims 3.400 anys. En tot cas no cal anar tant enrere per desmentir a l’encara president del PNB. El segle XX es va iniciar amb 50 països independents arreu del món i el XXI ha començat amb 200 països sobirans que formen part de l’ONU. Això en l’àmbit internacional. En el cas espanyol, al llarg del XIX els territoris hispano-americans van trencar lligams amb la Cort de Madrid –els últims en vèncer aquest particular Goliat, les Filipines i Cuba el 1898–. A la Bíblia d’Imaz tampoc hi surten, però les lluites sudafricana contra l’apartheid i la irlandesa contra els britànics, són dos exemples clars i recents de com David, sempre que s’ho proposi, pot vèncer Goliat. Nelson Mandela i Gerry Adams van buscar la confrontació i van confiar en la victòria, Imaz ja sabem que no perquè la seva recepta és “cooperar” amb el govern de torn espanyol. El propòsit d’un partit nacionalista no hauria de ser només el de guanyar eleccions, cal tenir un projecte de futur per al país. Un futur sobirà. A Ibarretxe i Egibar els toca escollir què volen ser de grans, Davids lliures o bascos domesticats al servei de Goliat.
