A Catalunya amb Jordi Pujol, a Euskadi amb Ajuriaguerra i Arzalluz, i a la metròpoli amb Felipe González hi havia una mena de polítics amb uns codis d’actuació i ètics determinats i unes conviccions que venien de molt lluny. Potser és cert que es van eternitzar en la direcció de les seves nacions i de les seves opcions polítiques, però s’hi podia estar d’acord o no. La seva acció política i la seva personalitat els feia creïbles i potents, a vegades molt per sobre de la seva realitat. Però aquest tipus de lideratges comporten la majoria de les vegades que després vingui un buit, una improvisació, un lideratge artificial o algun oportunista que estava en aquell moment al lloc que tocava.
A Catalunya després de descartar-se un dels hereus naturals, Josep Maria Cullell, i carregar-se Miquel Roca Junyent, els entorns de Jordi Pujol crearen artificialment un nou lideratge marginant també a Josep Antoni Duran i Lleida, el més professional i preparat de tots, i posaren un bon gestor que creien fàcilment manejable, Artur Mas. Mancat d’una tradició nacionalista i un entorn molt tancat l’ha conduït a estratègies com l’oportunisme de vendre l’Estatut del 30 de setembre a la Moncloa per “un plat de llenties”. I ara a CiU nous sectors emergents creuen que Artur Mas ha entrat a la pendent descendent i comencen a pensar en nous lideratges.
A Euskadi, en l’àmbit del PNB, doncs el govern sempre s’ha mantingut al marge de les estructures de partit, la sortida o retirada volguda de Xabier Arzalluz i la derrota per la mínima del seu successor, Joseba Egibar, va permetre que un altre personatge de l’estil i maneres de fer d’Artur Mas, Josu Jon Imaz, arribés a ser el president d’EBB. El sector ‘pijo’ del PNB es feia amb el poder de ‘Sabin Etxea’, seu nacional del PNB. Però el sector Arzalluz-Egibar respirava tranquil perquè al front d’Ajuria Enea, seu del govern Basc, hi havia un home respectat per la seva dignitat ètica, patriotisme i maneres de fer, el lehendakari Ibarretxe.
Els diferents esdeveniments dels últims anys lligats al procés de pau i a la solució del conflicte basc han portat a que diferents sectors del PP, del PSOE d’Euskadi i dels aparells de l’Estat intentessin també una operació Zapatero-Ibarretxe, com es va fer amb Mas-Zapatero. Però després de la històrica intervenció del lehendakari Ibarretxe al Congrés dels Diputats, el PSOE, el PP i els aparells de l’Estat van començar a comprendre que el gran perill no era ETA, ni l’esquerra abertzale, el perill era un política diferent, insubornable, amb estil ètic poc conegut a l’Estat. El perill era el nacionalisme democràtic basc, encapçalat pel lehendakari Ibarretxe. I començaren a pensar quin personatge es podia utilitzar per minvar des del nacionalisme basc l’autoritat del lehendakari. I van trobar el perfil Artur Mas del PNB, Josu Jon Imaz, un home amb pressa per governar, allunyat de l’esquerra abertzale i del sector més patriòtic del seu partit, i a la vegada amb moltes ganes i ambició per agradar als sectors dels negocis emergents del seu partit, al PSOE i fins i tot a alguns sectors del PP.
Aquesta maniobra Imaz la portava amb molta confidencialitat, però no se sap ben bé per què en els passats dies es va llençar a la sorra del combat polític amb un article del ‘Correo Español del Pueblo Vasco’ del Grup Vocento, en el qual, sense dissimular, s’enfrontava amb el projecte de consulta al poble basc que proposa amb fermesa el lehendakari Ibarretxe. El seu article, titulat ‘No imponer, no impedir’, ha estat la guspira que ha encès el foc entre els dos sectors del PNB i de la societat civil basca militant. S’enfronten a Euskadi, doncs, la manera de fer d’Imaz i al dignitat del lehendakari Ibarretxe. Però hi ha un enfrontament més profund, més seriós, que es repeteix a la seva manera a Catalunya i també a Madrid amb Zapatero, i que demostraria el perquè una gran part de les bases militants dels partits, en el cas de Catalunya i Euskadi, passen dels seus dirigents o no entenen el perquè de tanta feblesa i de la manca de projectes clars.
Mas, Imaz i Zapatero intenten substituir uns lideratges que van impregnar unes generacions a Catalunya. Artur Mas no té substitut a CDC, i està condemnat a entendre’s amb Duran i Lleida. A Euskadi, la victòria del sector Imaz allunyaria el procés de pau. Podrà enredar Zapatero a Imaz, com va fer amb Artur Mas?
