Sembla mentida, però és veritat. El vicepresident dels Tories escocesos, Richard Cook, ha revelat que 5 diputats del seu partit estan d’acord a convocar un plebiscit d’autodeterminació. El Partit Conservador és la formació unionista per excel·lència de la Gran Bretanya i, malgrat això, diversos membres del partit s’inclinen per votar si Escòcia ha de continuar formant part de la Unió o no. Òbviament, els parlamentaris conservadors estan en contra de la independència. Però, segons Cook, el referèndum serviria per deixar clar que els escocesos no volen trencar amb el Regne Unit i, així, aparcar el debat d’una vegada per totes.
I és que Richard Cook creu que la incertesa actual sobre el futur polític d’Escòcia està perjudicant l’economia del país. “Hi ha molts empresaris que, en aquests moments, estan retardant les seves decisions de negoci, i això amenaça la creació de llocs de treball i riquesa a Escòcia”, ha assegurat. Així mateix, Cook creu que els unionistes han de recuperar la iniciativa, i convèncer la gent dels avantatges de formar part del Regne Unit, en comptes d’instal·lar-se en el discurs apocalíptic de les 7 plagues bíbliques que portaria la sobirania del país.
Tanmateix, al cap de poques hores, la líder dels conservadors, Annabel Goldie, s’ha desmarcat de les declaracions del vicepresident del partit. Un portaveu de la formació ha afirmat que “Goldie no dóna suport al referèndum”. “No està ni tan sols en el nostre radar”, ha assegurat. Sigui com sigui, aquest moviment dins del Partit Conservador escocès obre una escletxa perquè l’SNP pugui convocar el referèndum que havia promès per al 2010. I és que la formació independentista no pot tirar endavant el plebiscit tot sol, perquè no té majoria absoluta al Parlament. Actualment, Holyrood té 50 diputats sobiranistes: 47 diputats de l’SNP, 2 d’Els Verds i un de la independent Margo MacDonald. Així, fan falta 15 escons més per obtenir la majoria absoluta. Si els 5 diputats conservadors donessin suport a la consulta, només en faltarien 10.
Hi ha, però, un altre element d’anàlisi que explica el suport de candidats conservadors al la consulta popular. En efecte, a ningú se li escapa que l’horitzó polític d’un referèndum a Escòcia posaria les coses molt difícils a Gordon Brown, per guanyar les properes eleccions britàniques contra el candidat conservador David Cameron. Un del handicaps de Brown és que és escocès, en un país de clara majoria anglesa. I certament, molts electors anglesos no votarien un polític que, a mitja legislatura, pot esdevenir estranger, en cas que guanyés el “Sí” al referèndum.
A pesar d’aquests elements tàctics, cal reconèixer que les declaracions del vicepresident del Partit Conservador posen de relleu fins a quin punt els Tories són demòcrates de soca-rel. Perquè creuen, vertaderament, en el poder de decisió de la ciutadania. I és que, com Salvador Cardús assenyala, la gran diferència entre el cas català i l’escocès, és l’abisme entre el tractament que Madrid i Londres fan de la qüestió. Uns parlen d’Unió –i tots sabem que una cosa només es pot unir si abans hi ha elements amb identitat pròpia. I els altres, parlen de nació indissoluble. En efecte, per l’Estat espanyol, Catalunya és un braç que només es pot separar amb molt de dolor; mentre que pel Regne Unit, Escòcia és una parella de ball, que cal seduir, per continuar la dansa. De “problema català” no n’hi ha. El que hi ha és un “problema espanyol”. I gros.
