Hi ha un seguit de notícies que tenen com a comú denominador una aspiració nacional a adquirir o recuperar la sobirania política per la via democràtica. Parlàvem fa unes setmanes de Flandes on un programa de televisió de ficció anunciava la independència de Flandes, fet que va sacsejar els fonaments de l’Estat belga. Aquests dies passats Tribuna Catalana recollia les últimes enquestes que donen una possible victòria del Partit Nacionalista Escocès (SNP) a les pròximes eleccions pel parlament d’Escòcia. Si això es produeix el partit guanyador (SNP) pensa celebrar un referèndum sobre la independència i també hi ha enquestes recents segons les quals el 51% dels escocesos votarien a favor (36% en contra) mentre que el 48% dels anglesos estarien d’acord amb aquesta independència (que lluny queda Espanya d’Anglaterra, oi?). Cal recordar que enguany se celebren els 300 anys de la unió d’Anglaterra i Escòcia (a la península ibèrica el 2014, dins de set anys, farà 300 anys de l’ocupació de Catalunya i la seva integració forçada a Espanya). Però la última notícia ens ve del Quebec on la candidata socialista a la presidència francesa, Ségolène Royal, en una visita ha expressat el seu suport a la “sobirania i llibertat” del Quebec, fet que ha molestat al primer ministre canadenc. També en aquell territori de l’Amèrica del Nord el Partit Quebequès, independentista, pensa efectuar un nou referèndum sobre la independència en cas de guanyar les pròximes eleccions. I cal recordar que fa poques setmanes dedicàvem una d’aquestes cròniques al fet de que el Parlament canadenc va aprovar la definició del Quebec com a nació. Tots aquests processos que es dirigeixen cap a la independència de pobles i territoris que aspiren a ser sobirans, sortint de l’Estat dins del qual es troben, es donen en condicions de democràcia i respecte al veredicte de les urnes, és a dir, la voluntat del poble. Poden ser exemples per a nosaltres perquè no hi ha cap grup d’il•luminats que hagi agafat les armes sinó partits que han agafat les urnes. I els estats “amenaçats” en la seva unitat actual fan el que poden per evitar la separació però dins del mateix marc democràtic i no se’ls hi acut amenaçar amb la força armada per imposar la seva voluntat unificadora a un dels pobles que formen l’Estat actual. Catalunya hauria de unir-se a aquesta onada per poder recuperar la seva sobirania. Si resulta impensable veure desplegat l’exèrcit belga pels carrers de Bruges o Gant o l’exèrcit britànic pels carrers de Edimburg o Glasgow o l’exèrcit canadenc pels carrers de Montreal no és impensable també veure l’exèrcit espanyol pels carrers de Barcelona o Tarragona?, estem tots dins de la Unió Europea on aquestes coses semblen impensables, oi?. O, potser, el ja vell eslògan turístic “Spain is different” continua vigent dins dels caps de determinats dirigents polítics i determinats sectors socials?
