"De gener n'hi ha algun de bo, de febrer, cap", diu el refranyer popular. Rubalcaba i els seus vells amics felipistes han tornat a donar la raó a la dita i aquest mes han recuperat el poder del Partit Socialista Obrer Espanyol.
Madrid ·
Els encanta vocalitzar aquest últim objectiu, que el llancen com un dard contra els desafectes al règim. Ara, ja només contra els catalans: creuen ingènuament que tot Euskal Herria s'ha rendit als encants de Patxi López, el lehendekari més efímer i amb menys substància política de la història. I sinó, que li ho preguntin a Xabier Arzalluz, que el coneix bé i sap que es tracta només d'un "ocupa del poder". Les antigalles del socialisme espanyol més tronat, els hereus del clan de la tortilla, s'han imposat de nou i han tancat el parèntesi d'un zapaterisme que, per incapaç, ha estat letal pels catalans.
Els lectors pensaran: si hagués guanyat Carmen (així figurava a les paperetes de votació!) Chacón tampoc hi hauríem guanyat res els catalans. I no els faltarà raó. No obstant, les enormes contradiccions d'un PSC que s'entossudeix a dir-se catalanista haurien esclatat per força. Tal vegada aleshores, la suma d'ERC i ICV hauria aparegut als ulls de molts com el pilar on començar a construir una esquerra nacional de veritat favorable a l'autodeterminació.
En clau espanyola, amb la victòria de Rubalcaba tornen els (mals) aires del 1992, d'aquell socialisme agònic que s'abraçava al que fos per sobreviure. L'animal moribund és el que clava uns cops de cua més perillosos. El triomf de Sevilla, el primer de Felipe des d'aquells temps, significa que els delegats van votat a favor dels amics de Barrionuevo i Vera, dels companys de Baltasar Garzón (tot i que després, com l'escorpí, no van poder evitar trair-se). Pel jutge estrella, el refrany també s'ha complert i ha estat un mal mes de febrer. Justícia poètica pels militants independentistes injustament detinguts i torturats mentre el magistrat mirava cap a una altra banda (no ho diem nosaltres, ho va dir Estrasburg).
Rubalcaba és el retorn del centralisme castellà, ara amb la matriu andalusa de Chaves, Zarrías i Guerra, cabdals per tombar la candidata d'Esplugues. Si, com diuen totes les enquestes, el PSOE perd el març a Andalusia, la temptació de la direcció socialista de pactar-ho tot amb el PP a canvi de res serà ja inevitable. De fet, els socialistes espanyols no s'adonen que Rajoy ha après la lliçó i, mentre conservi la majoria absoluta, s'estima més un govern de CiU a Catalunya i un del PNB a Euskadi, que no un d'esquerres. Anoteu-ho bé: a Vitòria els populars no tornaran a fer lehendakari a un del PSE. I el vell PSOE, el que xiulava amb el terrorisme dels GAL, es quedarà amb un bon pam de nas. El socialisme d'ara és el del 1992; el PP, en canvi, no.
