Els dos partits espanyols majoritaris, PSOE i PP, han plantejat la campanya electoral en clau estatal des del primer moment. Els socialistes han intentat presentar els seus rivals com uns neocons i han tornat a apel·lar, ni que sigui en esperit, a aquell 'si tu no hi vas, ells tornen'.
Els populars, per la seva banda, han hagut de rectificar l'estratègia de derivar lleugerament al moderantisme de Rajoy per culpa del seu cap de llista, Jaime Mayor Oreja. Assumit que l'exministre de l'Interior és incapaç d'ocultar la seva vena espanyola i catòlica extremista, han intentat posar l'accent en l'economia i en l'herència de gestió dels governs d'Aznar. Dels efectes que tingui cadascuna de les dues estratègies, se'n desprendrà, en un gran percentatge, qui serà el proper partit de govern espanyol.
La clau està més al PP que al PSOE. La possible victòria o derrota -que també inclou una victòria per la mínima- afectarà el lideratge del seu president, Mariano Rajoy, i en conseqüència influirà en la cohesió del partit i la seva fortalesa a l'hora de fer oposició. Tot i que Rajoy no admet públicament que les europees siguin una revàlida per a ell, una derrota li posaria les coses molt difícils. A més, la cara visible de l'oposició interna, la presidenta de Madrid, Esperanza Aguirre, ja s'ha encarregat de recordar els resultats que obtenia José María Aznar per posar-li el llistó alt a Rajoy. s a dir, que amb les dificultats que té el govern socialista, si no es guanya amb un cert avantatge, es podrà considerar gairebé un fracàs.
Pel que fa a José Luis Rodríguez Zapatero, no es pot dir que s'hi jugui tant com Rajoy, però si surt derrotat dels comicis -molt directament, se li atribuirà el fracàs- i no remunta properament l'economia, el PSOE cada vegada s'assemblarà més a aquell de Felipe González amb què es va entrar a la crisi dels anys noranta, i al qual se'l responsabilitzava del malestar general. Zapatero, personalment, s'ho pot mirar amb certa tranquil·litat perquè sempre pot deixar pas a un nou líder i dir que no pensava anar més lluny dels vuit anys d'Aznar a la Moncloa. Però seu serà el mèrit d'haver enfonsat el partit. Perquè amb un lideratge tan fort com el que ha exercit, i amb possibles successors com la ministra de Defensa, Carme Chacón, es podrà dir que tot és made in Zapatero.
