En la política, com en el futbol, cal tenir sempre la pilota. Ara Catalunya l'ha perduda a Madrid i només té dues opcions: o bé resituar l'equip o bé córrer (això últim, però, com deia en Rexach, és de covards).
Aquesta legislatura ha tingut dues setmanes clau. La primera va ser el mes de maig. Zapatero es va reunir amb Rajoy a la Moncloa i va assegurar que reduir el dèficit seria negatiu pel creixement econòmic. Dies després passava la tisora de podar. El segon moment decisiu ha estat aquesta setmana. Diumenge passat el president espanyol deia taxatiu que no faria una crisi de govern. Tres dies després anunciava la remodelació més important del seu executiu, just després de salvar els comptes pel 2011 amb el suport dels nacionalistes bascos i dels regionalistes canaris. s la política del vés a saber.
Superada la tempesta -quan sabem que la legislatura arribarà al final- qui n'ha pagat els plats trencats de tot plegat? Els catalans, com acostuma a passar. Els grups del país s'han quedat sense marge de maniobra a Madrid, més enllà dels resultats del 28-N. ZP ja fa temps que es va oblidar de l'aliança federal amb partits com Esquerra i Iniciativa; a CiU -de qui tothom n'ha elogiat el sentit de la responsabilitat davant mesures molt impopulars- es queda ara a l'estació mentre el president, desagraït, s'enfila al tren amb PNB i CC.
La plantofada més sorollosa, però, se l'emporta el PSC i el president Montilla. El més significatiu no és que els socialistes catalans perdin un ministre sinó que es queden amb un pam de nas perquè molts ja s'imaginaven a Carme Chacón a la vicepresidència, acariciant el somni de ser el relleu al capdavant del govern espanyol.
I ara què, ens podem preguntar. La solució és al futbol: o córrer a la desesperada o el cop de puny sobre la taula per fer sentir la veu de Catalunya a Espanya. Cal esperar, però, a tenir nou govern al nostre país per resituar l'equip i veure amb quins jugadors comptem.
De moment podem certificar una cosa: que, com deia en Capri, quan l'amor se'n va, ell sempre es queda. La decisió de refer la parella o de trencar-la definitivament està en mans dels catalans.
