Si a un observador extern al nostre microcosmos li demanessin què és allò que ens fa més singulars, als catalans, l'erraria si al·ludís a la dèria teleològica per la construcció nacional: en això som ben bé iguals que els països que se saben o s'han sabut a mig fer, i no pas gaire diferents dels que semblen ja perfets.
L'observador hipotètic es mostraria molt perspicaç si, en canvi, es referís a una propensió molt estesa, paral·lela a la de la construcció: la desconstrucció. Una desconstrucció entesa, no com a programa desnacionalitzador —això és, botifler, adjectiu que també descriu, no cal dir-ho, una tendència 'nostrada'— sinó en un sentit epistemològic, però d'una epistermologia, diguem-ne, recreativa. Efectivament, als Països Catalans és on hi ha més individus per quilòmetre quadrat conscients que les nacions són realitats artificials, contingents, que les tradicions i els mites són mig inventats i que la història nacional és un relat poc objectiu, fet a mesura de les conveniències pàtries. Sobta l'enorme plaer que l'anunci d'aquestes 'veritats científiques' procura als seus amables divulgadors, més si tenim en compte que, a la resta del món, és la vivència 'natural' de la pertinença a la nació allò que més satisfà els dictats de la libido.
Tot això ve a tomb per la publicació d'un llibre sobre el 1707 lleidatà que un diari local ha regalat als seus lectors aquesta diada de Sant Jordi i que va presentar-se dissabte passat a l'Institut d'Estudis Ilerdencs. Lleida 1707. La ciutat massacrada és l'eloqüent títol del volum on l'historiador Òscar Uceda 'no només repassa —són paraules del diari que n'ha auspiciat la publicació— en to divulgatiu però de forma rigorosa els fets que van tindre lloc en la presa de la ciutat fa 300 anys per les tropes borbòniques sinó que, a més, ofereix una nova versió —oposada a l'oficial— de la matança del Roser'. Segons aquesta nova versió, al Convent del Roser van morir 4 persones i no les 700 de la historiografia oficial. El cronista no ha tingut l'avinentesa de llegir-se el llibre i, això no obstant, s'aventura a celebrar-ne l'aparició —per virtut d'aquesta iniciativa d'un dels grans actors de la premsa ponentina, avui potser ja no podem afirmar, tal com fèiem fa unes setmanes, que escassegen els lleidatans coneixedors dels antecedents familiars de Juan Carlos de Borbón. Però alhora, en vista del goig que la presumpta descoberta ha concitat entre alguns i a l'espera de l'eventual rèplica gremial, volem afanyar-nos a dir que, si és cas que Uceda l'encerta, no canvia res. Ni quant al valor simbòlic del Roser ni, és clar, quant al seu valor com a patrimoni públic.
La consolidació històrica d'un espai com a símbol de la resistència contra l'invasor —el qual, més ençà o més dellà, no hi ha dubte que va fer anar la dalla amb profusió— justifica en si mateixa que aquest espai no perdi la seua funció representativa... a menys que allò que 'fem dir' a l'edifici en qüestió deixi d'interessar-nos per al nostre projecte de futur. I és que, quan es tracta de mites, més que la veracitat de la síntesi explicativa que ens ofereixen del passat, importa allò que aquesta síntesi revela sobre la nostra voluntat de futur. L'ahir és construït des de l'avui i com a projecció del demà: a Lleida, cada onze de setembre anem al Roser a commemorar l'ensulsiada de 1707 perquè el nostre horitzó és rescabalar-nos dels seus efectes. Mentre aquest horitzó sigui vigent, n'és també el valor simbòlic del Roser, tant si hi van ser 4 com 700, els degollats. És prou sabut que Rafael de Casanova va ser un advocat timorat que, després d'haver dormit quasi tota la nit del darrer embat franco-espanyol, va sortir a la foto dels herois per atzar. No cal dir que, l'onze de setembre vinent, anirem a Barcelona i farem cap a l'estàtua dedicada al nostre màrtir.
