El retorn a la primera fila de la política de Raimon Obiols parlant de renovació pot semblar una ironia però el cert és que resulta significatiu que la direcció del PSC hagi beneït el retorn estelar del fins ara hibernat “sector catalanista” del partit. D’entrada vol dir que els socialistes estan preocupats pel fet que l’agenda i el debat polític estigui ocupat pel sobiranisme, que és a hores d’ara l’única doctrina que dóna una resposta clara, ferma i senzilla a tots els reptes que té plantejats la societat catalana.
La Convenció per al Futur, que arrenca el 12 de juliol a la Pompeu Fabra, té com a principal objectiu contrarrestar l’efecte pervers que, al seu parer, ha creat tot el procés estatutari: en lloc de reforçar el federalisme ha impulsat l’independentisme, almenys en el debat públic i el pla teòric. Per altra banda, el PSC necessita rearmar-se ideològicament per afrontar el que pretenen una llarga etapa al govern i també una dura negociació amb l’estat. No en va ha estat un altre dels impulsors de la Convenció, el conseller d’Economia, Antoni Castells, el que ha amençaçat veladament el vicepresident Pedro Solbes amb una revolta dels 21 diputats del PSC a Madrid si no es dóna una solució satisfactòria a la qüestió de la inversió en infraestructures. Així les coses la setmana es presenta apassionant. D’una banda caldrà seguir amb atenció el xoc PSC-PSOE als despatxos i a les reunions de les comissions bilaterals. I després veure què fan els 21 diputats socialistes si durant el Debat de Política General es planteja alguna qüestió relativa al finançament o les rodalies, ja que CiU, ERC i ICV no deixarien passar l’oportunitat per deixar-los en evidència.
Un segon focus d’atenció serà veure quina resposta dóna Josep-Lluís Carod-Rovira el 4 de juliol a la intervenció de Joan Puigcercós de la setmana passada i, sobretot, com paeix l’enquesta d'El Periódico que el situa molt per sota del de Ripoll en les preferències electorals. De tota manera seria d’una miopia imperdonable que tots dos no entenguessin que el seu futur està més unit que mai (si cau un l’altre anirà al darrere). Carod té l’oportunitat de fer un gest de generositat cap a Puigcercós i, sobretot, explicar ben bé què vol dir això del gradualisme i la pluja fina, cosa que Puigcercós no va fer. En això Carod li va molt per davant. I la militància necessita com l’aigua que cau del cel una mica d’aliment espiritual per contrarrestar les forces carreteristes i els punyals convergents. Si no poden morir d’inanició.
