A banda de l'àmplia victòria de Convergència i Unió, les eleccions catalanes d'ara fa un any van consolidar Iniciativa per Catalunya com a cinquena força electoral del país. L'1 de novembre de l'any passat, els ecosocialistes van ser l'única força parlamentària que va guanyar vots respecte els anteriors comicis del 2003. Amb 282.000, que no s'obtenien des de les èpoques del PSUC, el partit rendibilitzava millor que cap dels seus dos socis el seu pas pel govern Maragall. Mentre Esquerra i el PSC estaven a punt de perdre bous i esquelles, Saura i els seus van captar nous electors que els van permetre sumar fins a 12 diputats, un bon aval de cara a les negociacions per reeditar el govern a tres.
Però l'èxit va tenir un preu. Si en el primer tripartit a Iniciativa se li van reservar papers més aviat agraïts, en aquesta legislatura els va tocar assumir una de les àrees més compromeses de qualsevol govern: Interior. Segons sembla aquesta va ser una maniobra planejada per Joan Puigcercós i José Montilla per assegurar-se l'estancament electoral d'Iniciativa. I la cosa es pot dir que els ha funcionat força bé. Les últimes enquestes electorals publicades apunten no només a l'estancament sinó a un retrocés en el nombre de vots.

Un any després de la formació del nou govern, Iniciativa ha estat incapaç de marcar perfil propi. La figura de Joan Saura, responsable d'Interior i Relacions Institucionals, ha quedat completament diluïda. Durant la crisi d'infraestructures, que ha provocat l'enfrontament entre les forces polítiques catalanes i espanyoles més fort de la democràcia, el líder ecosocialista ha desaparegut del tot. I això que és el màxim responsable de les relacions entre l'Estat i la Generalitat.

La bona feina de Joan Herrera al Congrés de Diputats no pot tapar la poca capacitat crítica amb el PSC que han tingut la resta de dirigents ecosocialistes. Només Herrera i l'alcalde del Prat de Llobregat, Lluís Tejedor, han estat capaços de cridar en veu alta el que els altres partits catalans demanen a crits des de fa temps: la dimissió de Magdalena Álvarez. Mentre les infraestructures del país col·lapsaven dia rere dia, els grans triomfadors de les últimes eleccions s'amagaven a la bodega del vaixell. I, si en l'època Maragall el silenci va ser una virtut, ara mateix és un símptoma del contrari.