El PSC, per segona vegada, aconsegueix consolidar-se en la presidència de la Generalitat gràcies al suport, fonamentalment, d’ERC. La seva aposta era i és positiva per a ells, però també arriscada, perquè saben que amb aquesta opció no han complert els designis del que tothom considera el seu germà gran, el PSOE.
El president José Montilla, contestant una interpel·lació en el Parlament de Catalunya del cap de l’oposició, Artur Mas, va marcar l’horitzó i el full de ruta. “Sr. Mas, si jo depengués del PSOE potser no estaria en el càrrec que avui ostento”. No atrevint-se a dir que potser el president seria Artur Mas. Aquesta afirmació suau de Montilla, que va sorprendre dins i fora del seu partit, marcava un nou estil del PSC i del president de la Generalitat.
José Montilla, com a primer secretari del PSC, assolia, arribant a la presidència de la Generalitat, un repte molt difícil: intentar substituir amb l’imaginari nacional col·lectiu dels catalans la figura irrepetible, potser, de Jordi Pujol i la personalitat imprevisible del president Pasqual Maragall. José Montilla ha entès que no podia ser ni l’un ni l’altre, i que passaria molt temps abans que els ciutadans li tinguessin el grau de respecte que van assolir els seus dos antecessors per les seves trajectòries històriques. José Montilla ha fet entendre al PSC que el seu estil era molt diferent i ha anat corregint el tret de sortida en el qual semblava que renunciava a l’èpica per tal d’anar adaptant-se al que la societat catalana reclamava.
També en el si del PSC hi havia molta por de repetir l’experiència del primer tripartit. El “dragon kan”, alguns personatges de l’entorn del president Pasqual Maragall i la inexperiència i equivocacions dels altres partits en el govern feien que algunes personalitats socialistes estiguessin escamades per tornar a repetir un tripartit.
Però la realitat ha estat una altra, el president José Montilla, criticat per molts, ha imposat el seu estil, les seves maneres de fer, i no s’ha deixat atemorir per una oposició que voldria un president amb les imatges de Pujol o Maragall.
A l’any de governar el nou govern d’Entesa, tot i els entrebancs molt importants en el camp de les infraestructures, ha deixat de ser el de la brega constant i ha començat a treballar amb bona col·laboració i “talante” amb els altres membres de la coalició. El president Montilla, que controla amb fermesa l’aparell del partit, ha tingut també l’habilitat de donar un cert joc al sector més catalanista del PSC, representat per Antoni Castells i Joaquim Nadal, entre altres, i no ha posat inconvenients en el rebrot de l’associació “Nou Cicle”, dirigida per Raimon Obiols. El socialisme català, doncs, a pesar de les crítiques ferotges de l’oposició, té més poder que mai, i possiblement no té temps ni de bregues internes. Però se li comencen a moure sectors una mica cansats de la supeditació al president Rodríguez Zapatero i les necessitats electorals del proper mes de març. En aquest marc, podríem entendre les declaracions del president José Montilla, ahir a Madrid, de les quals informàvem extensament ahir a Tribuna.
El PSC, doncs, ha ensenyat les dents per mitjà del president José Montilla, però també la supeditació de la mà de la diputada Teresa Cunillera. I aquesta ambivalència possiblement continuarà fins després de les eleccions. El que caldrà veure és, sense les limitacions d’unes eleccions, si el PSC se n’adona de la necessitat de la seva afirmació per tenir credibilitat nacional.
