El 2006 el PSC passava per un mal moment. La direcció del partit imposava José Montilla per substituir Pasqual Maragall, contra el seu parer, creant malestar en part de l'electorat. Els resultats no prometien i així va ser: els socialistes van obtenir un dels resultats més baixos de la història. Però contra pronòstic, ICV remuntà i Esquerra mantingué bona part dels diputats. Tancaren un pacte ràpidament abans que el PSOE pogués aturar-lo i davant la sorpresa d'una part de l'electorat d'Esquerra.
Montilla ha tirat endavant un govern seriós i disciplinat on, a diferència del primer tripartit, quedava clar que el govern anava a la una, i que les disputes les havien de tenir els partits fora del govern. Un govern sense sobresalts però mancat de relat i també d'obres emblemàtiques de les que lluir, més enllà de l'acord del nou finançament, sempre obert a interpretacions. La legislatura s'acaba amb una presidència de la Generalitat que ha hagut de viure situacions molt incòmodes. La posició de Montilla a la manifestació 10J, el seu enfrontament amb el PSOE per la interpretació de la sentència del TC o la pèrdua de la votació de la ILP sobre l'abolició de les curses de braus. Montilla acaba la legislatura amb una presidència de la Generalitat feble, en molts aspectes a la defensiva.
Els socialistes tenen actualment molt males expectatives electorals. La publicació de qualsevol enquesta es converteix en un drama. El PSC pot passar, en pocs mesos, d'acumular tot el poder possible en tots els nivells institucionals a la possibilitat de perdre'l tot de cop, fins i tot en institucions que no havia perdut mai com l'Ajuntament de Barcelona. Les enquestes mesuraven un estancament a la baixa del PSC però el darrer baròmetre del CEO, elaborat després de la sentència del TC, amplifica de manera gairebé insalvable la distància amb CiU.
Enquestes a part, el segon soci del tripartit, Esquerra, ja ha descartat la reedició del pacte sinó es compromet a convocar un referèndum, fet que no havia succeït en les darreres convocatòries. Davant d'aquest panorama, la sensació d'impotència és gran. Pel que fa al debat intern sobre el grau de catalanisme del PSC i la relació amb el PSOE que ha encetat Antoni Castells i que secunden altres consellers, no hauria de tenir gaires conseqüències electorals, almenys en les eleccions al Parlament. Cal recordar que bona part de l'electorat catalanista del PSC ja votà el 2003 ICV dolgut amb el tracte que rebé el president Maragall.
