El passat dimarts es va celebrar la comissió bilateral Estat-Generalitat. Allà es va acordar la forma en que es distribuirien els 800 milions pendents en infraestructures per a Catalunya en els pressupostos de 2009 i en part dels de 2007, quan es van executar només parcialment les partides pressupostàries derivades de la, aleshores en discussió metodològica', disposició addicional tercera de l'Estatut sobre la compensació del dèficit històric català en aquesta matèria.
El conseller de Relacions Institucionals, Joan Saura, pretenia, però, que la cimera amb la ministre Elena Salgado anés més enllà i s'hi poguessin tractar traspassos que duen mesos encallats, com ara la Inspecció de Treball o la xarxa de Rodalies, que Zapatero va prometre pel mes de gener de 2008. Però res de res. Ni es va avançar sobre les carpetes obertes' ni se'n van obrir de noves. L'objectiu del Govern, explicitat per Saura a Madrid després de tancar fa tres setmanes les competències per la concessió inicial de permisos de treball a immigrants, de poder concretar abans de l'estiu alguna transferència important, sembla llunyà. I com que no hi havia desplegament de l'Estatut amb què omplir-se la boca, Saura i Salgado van posar tot l'èmfasi en presentar com un èxit l'assignació dels 800 milions que pertocaven a Catalunya.
No val dir que, mentre CiU denunciava les mancances, els dirigents del PP es van dedicar a denunciar el "privilegi" per Catalunya talment com si els 800 milions fossin una nova i graciosa ajuda del govern del PSOE a Catalunya. El Mundo' va denunciar en portada que, en un moment de crisi, l'Estat fes una "concessió" d'aquesta magnitud alimentant la sensació imperant a Madrid que la solució passa per tancar l'aixeta autonòmica.
Saura ha estat políticament poc intel·ligent en acceptar presentar els 800 milions com una gran fita, cosa a la que l'han ajudat els principals diaris de Barcelona. Vendre-ho d'aquesta manera amortitza els efectes que, per a Zapatero i la seva imatge a Catalunya, puguin tenir el magre balanç del desplegament de l'Estatut i el retard en l'acord de finançament; la negociació del qual es reprendrà amb força la setmana que ve un cop superades les eleccions basques i gallegues.
Sí que és cert, però, que la disposició addicional tercera està compensant, en bona manera, el dèficit en infraestructures després d'anys de desinversió. La tendència negativa que va començar després de les Olimpíades de Barcelona es comença a revertir. Els pactes del Majestic entre CiU i el PP, que la federació torna a reivindicar amb força, i els seus acords amb el PSOE, no van servir perquè, entre 1993 i 2003, Catalunya aconseguís una inversió pública acceptable malgrat el continuat suport convergent als pressupostos generals de l'Estat any rera any. Cada exercici era habitual que es pressupostés una inversió a Catalunya superior al 15% del total (alguns anys les obres del TGV la van atansar al 20%) però després se n'executava només el 60 o el 70%. Uns diners que es quedaven pel camí i que després ja no es recuperaven més. Si més no, ara això ja no passa.
