Somriures, promeses i bones intencions perquè no canviï res. Un cop es coneixen els dos contrincants que es disputaran la presidència del govern espanyol, amb la renúncia de Carme Chacón, Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba han començat la cursa electoral per arribar a la Moncloa el 2012. El primer parteix amb un avantatge clar, però els dos saben que part de les seves possibilitats per governar i aconseguir un govern estable passen pel Principat. Pel PSOE, Catalunya ha estat un feu històric en les eleccions estatals i, si els queda alguna possibilitat de guanyar aquest 2012, és obtenint-hi uns grans resultats. Un fet que sembla difícil, tenint en compte el descens generalitzat dels 'socialistes' i, concretament, del PSC. Pel PP, en canvi, Catalunya ha estat sempre una signatura pendent, però la nefasta gestió de Zapatero els ha donat aire i uns bons resultats a les municipals, una fita que volen repetir a les estatals. Ambdues formacions, a més, volen guanyar-se a una CiU que, en el cas que Rajoy no assoleixi la majoria absoluta, podria erigir-se en un dels àrbitres de la governabilitat a l'Estat.

És en aquest context que es produeixen les declaracions i acostaments dels dos candidats dels darrers dies. L'aval de Mariano Rajoy als pressupostos presentats per CiU afirmant que són números "restrictius" i "transparents" no és només un dard cap al PSOE, que pretén que la Generalitat retalli més per reduir el dèficit, sinó que és un "favor" que Rajoy es voldrà cobrar a la investidura si necessita els vots convergents.

I Rubalcaba no vol quedar-se enrere. Després de convertir-se, de facto, en el candidat 'socialista' el 2012, el vicepresident del govern espanyol no es va estar d'afirmar que sabia com solucionar les "complexes" relacions entre Catalunya i Espanya. Això sí, el candidat va demanar uns mesos de marge per arreglar un encaix impossible. D'altra banda, ha transcendit que Rubalcaba va reunir-se amb Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida per, suposadament, garantir l'estabilitat del govern Zapatero fins el 2012. Tot i que Oriol Pujol ha negat que el motiu de la trobada fos aquest i l'ha emmarcat en la normalitat política, és evident que el vicepresident espanyol vol aplanar el terreny pel futur.

Amb aquest escenari, i amb el que sorgirà el 2012 –a no ser que hi hagi majoria absoluta- CiU té l'oportunitat de plantar-se i exigir el que pertany a la Generalitat o continuar negociant amb l'estratègia del peix al cove. I si, entre les contínues retallades pressupostàries (avui els ha tocat el rebre a les ajudes familiars), Convergència opta per la segona opció, l'electorat difícilment els ho perdonarà.