Els més de trenta anys de monarquia parlamentària a Espanya han portat, inexorablement, a la conclusió que és impossible arribar a un estat descentralitzat (real, no el 'cafè descafeïnat per a tothom') i respectuós amb la seva pluralitat cultural i lingüística. Tot el contrari, si en alguna cosa s'han posat d'acord el PSOE i el PP en aquestes tres dècades, ha estat en ofegar culturalment i econòmica els Països Catalans. Tot i això, seria inexacte dir que el PP i el PSOE són el mateix: la duresa dels atacs dels 'populars' envers tot allò que fes olor de català han superat, de llarg, els dels 'socialistes', tot i que aquests també n'hagin protagonitzat. Així, tot i que en el fons les coincidències són enormes, en la forma el PSOE sempre havia adoptat el paper més amable i comprensiu –portat a la seva màxima expressió en la primera legislatura de Zapatero- mentre que era el PP el que representava la línia dura, conscient que la seva actitud anticatalana els portava més rèdits que no pas pèrdues.

Recentment, però, les tornes han canviat, almenys pel que fa a l'aspecte econòmic. Els bons resultats del PP a les municipals a Catalunya i la possibilitat que Rajoy necessiti el suport de CiU si no assoleix la majoria absoluta el 2012 han estat el causant d'aquest canvi. El PSOE, naufragant per la seva pèssima gestió de la crisi i amb l'alè de Sarkozy, Merkel i l'amenaça d'un rescat al clatell, ha passat la pressió del dèficit a les comunitats i no en pensa deixar passar ni una a Catalunya. El primer capítol d'aquest intercanvi de papers va produir-se amb el Fons de Competitivitat, que el govern espanyol va negar-se a pagar, mentre que el PP –i aquesta és la novetat- va reclamar a l'executiu de Zapatero que complís amb el Principat.

El nou episodi s'ha produït amb el pacte fiscal. PP, PSOE i CiU saben que aquest no arribarà a bon port i, en cas que es pogués acordar, seria un nou sistema de finançament que quedaria molt lluny del concert econòmic. El binomi PP-PSOE mai apostarà per aquest escenari, però el cas és que qui ha parlat sense embuts aquesta vegada ha estat el bàndol 'socialista'. Alfredo Pérez Rubalcaba, candidat de 'facto' del PSOE de cara a les estatals de l'any que ve, ha afirmat taxatiu que "el govern espanyol no té al cap el pacte fiscal, ens hi hem posicionat en contra i seguim així". Ras i curt, sense màscares ni promeses falses com el ja mític 'aprobaré...' de Zapatero. Aquest paper l'ha jugat Mariano Rajoy que, en el súmmum del cinisme, s'ha mostrat disposat a "escoltar i parlar" amb el govern català sobre el pacte fiscal, i "després ja veurem", ha reblat. Que el president d'un partit que va alimentar sense complexes la catalanofòbia durant les negociacions del 'nou' sistema de finançament -estenent el discurs que els catalans s'ho volien quedar tot i més- digui ara que està disposat a "parlar" sobre un model infinitament millor –per Catalunya- és vergonyant. "Després ja veurem", diu Rajoy, conscient que, un cop assegurada la investidura, oblidarà el pacte fiscal a l'instant.