en la societat de l'espectacle, tan estetitzada i tan desigualment informada sobre la cosa pública, els estímuls de què fan cas els votants poden ben ser de naturalesa apolítica; o: no es tracta de racisme nu i pelat, sinó d'un malestar habitualment desatès pel discurs públic i que ha trobat, en les últimes eleccions municipals, un forma d'expressió contundent i poc matisada. El sagaç opinador liberal, que està de tornada de tot, no s'esquinça doncs les vestidures per unes tals mostres d'alegre despolitització o de primitivisme prepolític, ni en denigra els protagonistes despietadament.

En canvi, ¿què passa si l'acció col·lectiva consisteix en un assentament de joves, i no tant, en un espai públic per fer estrambòtiques denúncies com 1) la partitocràcia i el blindatge dels interessos corporatius dels professionals de la política embastardeixen la democràcia; 2) el benestar de la majoria i la submissió d'aquesta a les contingències del mercat són provadament incompatibles; 3) la nostra continua sent una Història d'antagonismes entre depredadors i depredats?

Passa que sentim els estrips de la camisa del sagaç opinador liberal des de qualsevol topant: indignació sense continguts; esgarips sense propostes; magma de consignes i idees simples, inarticulades o inconsistents; ús de conceptes decimonònics (dreta/esquerra) per explicar el complex món del segle XXI, o reducció d'aquesta complexitat a un ens metafísic, responsable de tots els mals, anomenat sistema; colla de coneguts rastaflautes, amb més argolles que abans, desvagats com sempre i amb més ganes de notorietat, i de destorbar i embrutar, que mai. Etc. Hi ha fenòmens de despolitització, o de politització espúria, que bé valen una anàlisi ponderada, i hi ha accions col·lectives de protesta, als antípodes del "no volem que això sigui una moreria", que es despatxen amb un cop d'ull prejudiciós i displicent.

No és incompatible, ni empíricament ni lògicament, anar a treballar al matí i a la tarda i, al vespre, concentrar-se a Ricard Viñes per insultar, posem per cas, els que esbomben que les crisis són moments d'oportunitats. No és incompatible dur pírcing i identificar correctament els culpables del desastre, de la mateixa manera que exhibir una cuidada barba d'intel·lectual no implica, necessàriament, estar en condicions de dir res de penetrant sobre l'actual crisi. És efectivament compatible estar emprenyat i parlar, vociferar i escriure en català i, de més a més, estar convençut que el reconeixement del dret a l'autodeterminació de la nació catalana faria, també, el món més just. ¿Per què no vas a les assembles i ho demostres, barrut, que fins i tot a tu t'hi deixarien participar?