Fa pocs dies la Comissió Europea publicava per primera vegada una noticia en català. El fet no tindria més rellevància si no fos per què el català no és idioma oficial de la UE, així que cal considerar la notícia com important pel nostre país i, naturalment, un pas més en el lent camí del català a Europa. El nostre idioma, tot i ser el 8è més parlat de l’Europa comunitària, amb prop de 10 milions de ciutadans, no és idioma oficial, ja que l’estat espanyol, quan va accedir a la Unió Europea l’any 1986, va comunicar com a idioma oficial només el castellà.
Varen passar molts anys que es feien reivindicacions des de l’entorn polític, social i cultural català, demanant quotes d’oficialitat per la nostra llengua. I des dels respectius governs de l’estat, que és qui té el poder per canviar les coses (no oblidem que la UE és una unió d’estats), no es feia res. Més endavant, segurament motivat més per les pressions i pactes polítics que per interès propi, el govern Zapatero, va proposar que les "Comunitats Autònomes" poguessin participar en els Consells de la UE com a part de la delegació espanyola i, a més, va proposar també quotes d’oficialitat pels idiomes que són oficials en alguna "Comunitat Autònoma" de l’estat, com el català, l’euskera i el gallec, i de rebot amb l’esperpèntica participació del català parlat a la Comunitat valenciana, que, naturalment, sense fer cap mena de reivindicació, després s’apuntaren als guanys.
La manera de poder ser presents en les diferents institucions s’havia d’anar aconseguint a cada una d’elles i així s’ha anat avançant, amb moltes dificultats, tot sigui dit. De fet, en el Parlament Europeu, la institució més democràtica de la UE, ha sigut a on hi ha hagut més reticències, motivades per parlamentaris de l'òrbita popular. La realitat és que, d’una forma o altre, el català, sense tenir estatus d’idioma oficial, té ara la possibilitat de ser usat pels seus ciutadans quan s’adrecen a les instàncies europees i també pels polítics, si ho demanen, quan actuen en les institucions comunitàries, amb els condicionants que s’han acordat a cada institució.
De moment és com si haguéssim aprofitat que s’obria una escletxa per posar-hi el peu i, en el futur, caldrà acabar d’obrir la porta, la porta de la oficialitat del català a Europa. De fet, el més raonable seria que primer ho fos a tot l’estat espanyol, perquè sinó es podria donar la paradoxa que fos idioma oficial a Europa i no ho fos a l’estat. De fet, però, tot seria més fàcil si tinguéssim un estat, però la realitat és la que és i, de moment, el que hem de fer és avançar pas a pas.
