JOAN MANUEL TRESSERRAS (Rubí, 1955) és conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació. És Doctor en Ciències de la Informació i la Comunicació per la UAB, facultat on ha exercit de professor de Comunicació. Abans d’incorporar-se al Govern, va ser membre del Consell de l’Audiovisual de Catalunya. Tresserras no veu legítim que hi hagi blocs electorals en els informatius dels mitjans de comunicació públics.
És possible, en un govern integrat per tres forces polítiques, desenvolupar plenament aquelles polítiques culturals i de mitjans de comunicació que vostè tenia en ment quan va fer-se càrrec del departament?
Has de combinar ambició amb realisme, per no perdre el sentit de les coses. No pots tenir la pretensió de satisfer tothom ni de resoldre absolutament totes les qüestions, de manera que algunes coses les has de descartar. Tanmateix, has d’estar tan convençut de les coses com perquè en algun moment tinguis la sensació que pots convèncer tothom, sabent que és impossible.
Algunes qüestions no es poden resoldre perquè hi ha massa diferències entre les polítiques culturals dels tres socis de govern?
Fer polítiques culturals que coincideixin amb les expectatives del 100% de la població és pràcticament impossible. Ara bé, sí que és possible fer polítiques nacionals de cultura i comunicació, perquè no cal que la gent sigui nacionalista o catalanista militant per entendre que a Catalunya li convé disposar de polítiques nacionals de cultura i comunicació transversals. També hem d’intentar que el nostre sistema d’empreses culturals tingui un perfil semblant al de països de la nostra dimensió, encara que ells tinguin estat, i que la gent de la cultura catalana que es dedica a la creació de qualsevol tipus tingui les màximes condicions de llibertat de creació.
Així, la política cultural dels tres socis és coincident?
El fet de ser un govern de coalició introdueix la necessitat constant de negociar i de tenir en compte no només el teu criteri, sinó el dels altres socis i l’oposició, perquè aspirem a fer una política transversal. Això ens permet fonamentar la política no tant en apriorismes, voler arribar a un punt i donar prioritat als mateixos objectius, sinó que apostem pels principis de procediment, de radicalitat democràtica, i a una màxima obertura de la concepció de què és la cultura catalana. Tenim una voluntat omnicomprensiva de qui forma part d’aquesta cultura, respectant la pluralitat de punts de vista i de formes de comprendre-la.
Qui forma part d’aquesta cultura catalana?
S’ha de passar de la defensa de la cultura catalana tal com l’hem concebuda tradicionalment a tenir l’audàcia de formular la voluntat d’inspirar projectes nous i pensar que aquesta cultura ha de ser reinventada i recreada introduint factors de modernitzacio en molts àmbits.
Aquesta nova concepció de la cultura catalana, inclou, per exemple, escriptors que escriuen en castellà, però que viuen a Catalunya. Aquesta ampliació del concepte ha estat interpretat per alguns sectors com una imposició del PSC, no pas com una qüestió que es correspongui amb la concepció de la cultura catalana d’ERC.
Es pot considerar que la cultura catalana és aquella que es fa només en català, que fa gent que cada dia al matí es diuen que formen part de la cultura catalana i que els seus fills l’aniran reproduint. Però hi ha una segona concepció, que entén que la cultura catalana és el resultat d’una evolució històrica més o menys complexa, de manera que el seu futur no és ser un nucli dur compacte al voltant d’una llengua i un patrimoni de llenguatges culturals prèviament delimitats, sinó que està en evolució constant. I el seu futur passa per la capacitat d’incorporar gent molt diferent i de procedències molt diverses d’altres matrius culturals i lingüístiques.
Suposa un trencament radical amb les polítiques culturals de Catalunya d’altres governs.
Fins ara les polítiques culturals s’han centrat fonamentalment en el primer dels aspectes, dirigint-se a un país de 3,5 milions de ciutadans. En canvi, amb la nostra concepció, es fa política cultural per a set milions llargs de ciutadans, perquè no renunciem a què com a mínim la gent que visqui aquí pugui tenir l’oportunitat d’incorporar-se, si vol, a la cultura catalana i de sentir-se plenament català.
S’hi podrien incorporar aprenent català i materialitzant la seva creació cultural en la llengua del país.
Ja s’intenta fer. Però hem de ser realistes, la gent no pren decisions estrictament polítiques a l’hora de decidir si parla català o no. La decisió es pren en funció dels contextos, de la facilitat que tingui per sentir aquesta cultura com a pròpia, etc. Tot plegat no es resol només amb cursets i un model educatiu.
Què falta?
Hi ha d’haver polítiques lingüístiques, però també polítiques culturals i de comunicació que afavoreixin el paper del català. Aquest paper no es dóna en una illa deserta sinó en un context en què les xarxes culturals i lingüístiques globals ho inunden tot. I per tant, a Catalunya, qualsevol hipòtesi d’espai lingüístic o cultural català estarà sobreposat a d’altres espais, també l’espanyol. No hi ha una reserva índia a construir per al català, ni ens convé ni és possible, perquè la globalització ja ha trencat els límits.
Quin és el repte, doncs?
Que en el marc del a cultura catalana hi hagi els instruments que corresponguin a cada època, a través dels quals les cultures poden reproduir-se en condicions de normalitat. I això vol dir tenir activitats assegurades en les principals branques de la cultura. Per exemple, és difícil que una cultura sense teatre, sense cançó o sense publicitat, sobrevisqui. A Catalunya, la identitat ja és electiva, la gent tria el que vol ser. Perquè et triïn has de seduir, generant una vinculació profunda i emotiva que disposi els individus a participar d’aquesta cultura. Hem d’estar disposats a compartir aquesta cultura, a no quedar-nos-la com un element distintiu i privatiu nostre.
Un dels objectius fundacionals de TV3 era crear un imaginari col•lectiu nacional català. Avui, hi ha qui creu que la televisió té referents netament espanyols. Al seu parer, en quin estadi es troba TV3?
TV3 ha complert alguns dels seus objectius, però no tots. Ha generat un públic fidel que ha pogut recrear part del seu bagatge cultural a través de la televisió, en una època en què hi ha molta oferta. D’altra banda, TV3 no queda al marge de la consolidació del procés de modernització d’Espanya, però això no vol dir que haguem de considerar només que TV3 és l’agent d’espanyolització, com alguna gent pretén. Des d’un punt de vista de la construcció d’una perspectiva nacional i una visió catalana del món, TV3 té molt camí per córrer, i en molts aspectes té un punt de vista colonitzat.
Com s’ha produït, aquesta colonització?
En cap cas és producte d’una activitat conscient de laboratori per construir un punt de vista colonitzat, sinó que és el reflex de fins a quin punt l’ecosistema colonitza la mirada i el punt de vista de molta gent, també d’alguns professionals de la comunicació. Com totes les empreses, la CCRTV ha tingut cicles. Hi ha hagut moments en què ha estat capaç de generar dinàmiques pròpies i ha esdevingut una televisió de referència, i d’altres en què s’han creat més dependències i la capacitat de crear estil ha quedat més desvirtuada.
En quin cicle es troba ara?
Pel que fa a model tecnològic i de gestió, hi ha hagut un progrés considerable, però si ens referim a la capacitat de generar imaginari i continguts i de consolidar una certa hegemonia d’audiències, som en un punt una mica baix. Val a dir, però, que ara la CCRTV es troba en un moment d’imminent reestructuració, a l’espera de l’aprovació definitiva de la llei de la la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
Aquesta llei garantirà un nivell elevat d’independència de la Corporació respecte als partits polítics?
El Govern ja no tornarà a triar el director general, sinó que ho farà el Parlament, condicionat per un filtre d’idoneïtat aplicat pel CAC.
El CAC està integrat per membres nomenats per les formacions polítiques.
Bé, però tampoc no hi ha cap diari que sigui absolutament independent dels seus anunciants, oi? Més democràtic que aquest procés no n’hi ha cap altre, el Parlament l’ha triat el ciutadà.
Ttindria sentit un sistema d’oposicions, perquè el més preparat professionalment accedís als llocs de direcció?
Per la CCRTV hi ha passat alts càrrecs polítics sense requisits professionals. Per què un periodista ha de ser més bon gestor d’una televisió pública que un exministre d’Indústria? En aquests moments, és difícil trobar televisions públiques europees que en els seus informatius puguin arribar a maltractar alguna part rellevant de l’acció de govern com passa aquí...
Fa vuit anys que s’intenta fer una llei de la CCRTV, però sempre hi apareixen traves. Quina por tenen els partits, respecte a aquesta llei?
Que finalment el control sobre una empresa tan potent acabi en mans de mecanismes de poder que no passen pel filtre democràtic pel que en canvi sí que passa el Parlament i el Govern.
Com a conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació i com a acadèmic, quina opinió té del sistema de blocs electorals imposat pels partits?
Els blocs electorals es van fer per protegir les minories i preservar el pluralisme. Però no és legítim que hi hagi blocs electorals en els informatius. L’espai de l’informatiu és sagrat, i l’únic criteri que l’ha d’inspirar és el professional. Ara bé, una campanya electoral, si queda en mans dels professionals, aquests han de demostrar un grau de responsabilitat que habitualment no és el que es veu. Per tant, hi ha d’haver garanties que totes les forces polítiques tinguin un tracte que es correspongui a la seva significació social, però fora dels informatius. Podria fer-se, per exemple, en un programa especial de resum de la jornada electoral, amb els temps pautats per la Junta Electoral Central.
Si el conseller de l’àmbit té aquesta opinió, per què ni tan sols es planteja un debat per revisar el sistema?
Perquè aquest procés està subjecte a la tutela de la Junta Electoral Central i perquè hi ha hagut, en diverses ocasions, algun partit que ha plantejat un recurs quan el Consell d’Administració de la CCRTV ha intentat aplicar criteris de flexibilitat.
Vostè va sorprendre tothom quan no va destituir l’actual director general de la CCRTV. La pràctica habitual és destituir per situar-hi alguna persona afí a les sigles de qui mana en cada moment. Per què no ho va fer?
Perquè crec que el Govern no ha de fer això, amb llei de la CCRTV o sense. Per a mi, la llei ja existeix en substància, estigui aprovada o no. En conseqüència, no tenia sentit destituir ningú. Vaig convèncer el president i el Govern de la conveniència de no alterar, per decisió política, els directius de la CCRTV, i a canvi comprometre’ns a donar màxima urgència a la llei.
L’espai de comunicació català que vostè vol impulsar inclou el País Valencià i les Illes Balears?
Jo no aspiro mai a participar d’un projecte nacional amb gent que no el senti compartit. No podem obligar ningú a integrar-s’hi, encara que jo cregui que tenim un marc cultural i lingüístic comú prou sòlid com per crear un projecte nou.
Segons aquesta filosofia, TV3 no s’ha d’imposar al País Valencià?
Només hi ha una via, l’acord de reciprocitat, que al País Valencià es pugui veure TVC i a Catalunya els dos canals de Canal 9. Si l’acord funciona raonablement, potser ens podrem plantejar de fer una sèrie conjuntament. També volem intentar que Televisió Espanyola disposi d’un canal digital que emeti en català per tot l’estat espanyol.
Quina política ha de fer el Govern de Catalunya en matèria de subvencions a grups de comunicació espanyols instal·lats al país i de grups catalans que no produeixen en català?
Hem de ser conscients que hi ha coses que no tenim, entre elles, una classe empresarial interessada en el sector de la comunicació que tingui una perspectiva del món basada en la seva catalanitat. Per tant, necessitem protegir allò que sí tenim, grups catalans de comunicació que tenen la seu a Catalunya o que s’han instal•lat de fora, perquè si no els protegim, es produirà un procés de desertització industrial del sector, i en aquest desert aleshores sí que no hi haurà empreses catalanes que algun dia puguin construir un punt de vista català sobre el món.
En quina direcció va aquesta protecció?
Com en tots els països europeus, les nostres polítiques d’ajuts a la premsa van orientades en dues direccions. El suport industrial, perquè necessitem tenir a Catalunya grups de comunicació potents que emetin pel mercat català i que si és possible siguin rellevants a nivell espanyol i internacional, així com indústries editorials i musicals i una premsa que aspiri a ser potent a Catalunya i a fora. Els segons ajuts tenen un caràcter més cultural, i entre els criteris que s’estableixen hi ha la llengua.
Què n’espera el Govern, d’aquests grups de comunicació respecte a la construcció de l’espai nacional de comunicació?
Com més creixi un grup de comunicació i més fort es faci, més fàcil és que pugui fer aportacions a la vertebració del nostre sistema de comunicació, que en cap cas es pot articular només amb capital públic. Necessitem empreses privades, i és ridícul pretendre construir aquest espai en base a unes empreses que encara no existeixen –grups de comunicació amb perspectiva catalanista-, sinó que has de crear unes condicions de mercat que afavoreixin la creació de nous grups. A millors condicions de mercat, més vocació d’ajustar el seu punt de vista a la realitat nacional que aquest mercat recull hi haurà per part de grups que tradicionalment no han tingut una perspectiva catalanista.
Les subvencions sempre tenen el perill de convertir-se en una eina de pressió per als mitjans de comunicació.
Si hi ha una bona assignació de recursos per part de l’administració, això ajudarà les empreses a comprometre’s amb la construcció d’aquest espai, però en cap cas es pot sotmetre el sector privat a pressió com a contrapartida a les subvencions. Hem d’estar prou segurs del que és el país per considerar que té prou atractiu per generar la vocació de les empreses per adreçar-se a aquest mercat.
