El programa “No em ratllis!”, dirigit, produït i presentat per Julia Otero, sembla haver triat ben conscientment un castellanisme com a títol, atesa la nòmina de convidats que han desfilat al llarg de la seva emissió. María Teresa Campos, Boris Izaguirre, David Bisbal, José Bono... Són personatges d’un star system (en l’accepció més àmplia del terme) que no és el propi català, i denota una ànsia de ser assimilats que diu molt poc d’una televisió amb vocació de nacional catalana. Cal ser cosmopolites, diuen. No podem mirar-nos sempre els nostres propis melics, exclamen. Però l’amplitud de mires que aleshores practiquen alguns comunicadors mai va més enllà d’Alcorcón, las Hurdes o el Ferrol. D’altra banda, la llista de catalans que han desfilat pel programa inclou noms com els de Risto Mejide, Estopa o Eto’o que representen (o com a mínim evidencien) diverses facetes de la colonització cultural i lingüística espanyola. I així, els convidats que d’alguna manera podrien formar part de la cultura pròpia catalana, que hauria de ser la pròpia també de TV3, són una simbòlica representació minoritària, en comptes de l’espina dorsal del programa.

Com qualsevol altra cultura, l’espanyola intenta conquerir els mercats veïns que considera més febles. Una via efectiva per assolir-ho és l’exportació sistemàtica dels seus protagonistes mediàtics. Quan és TV3 qui els importa de manera massiva, la televisió pública catalana hauria de ser conscient dels riscos que corre: s’avé a jugar una partida en un taulell aliè, i això la desnaturalitza.