El meravellós món de les lletres hispanes sembla ser que no és tan ‘universal’ i ‘cosmopolita’ com alguns voldrien. Sembla ser que, només amb el castellà, els progres de tota la vida ja no podran viatjar ni a Xile ni a Argentina. El milió d’exemplars que s’ha editat en espanyol de l’última aventura de Harry Potter tenen truc. “Harry Potter y el misterio del príncipe” va sortir dijous en tres edicions diferents: una per a la península ibèrica, l’altra per a Amèrica del Sud i l’altra per a Mèxic i el mercat hispà dels Estats Units, talment com si es tractés de tres llengües diferents. Per molts diccionaris ‘panhispánicos’ que es presentin, per molts pronunciaments d’alts erudits que s’esforcen en proclamar la ‘indisoluble unidad de la lengua española’, Harry Potter treu a relluir la crua realitat: l’espanyol que es parla en aquestes tres àrees geogràfiques no és, ni de bon tros, una llengua compactada. Moltes vegades se sent a dir que els culebrots sud-americans que emet -deliberadament?- TVE1 contribueixen a preservar una suposada unitat en la llengua espanyola. Doncs bé. Alguna cosa deu fallar si aquesta ‘lengua universal’ no és vàlida ni per a una novel·la infantil. Estem parlant, doncs, de tres idiomes diferents? Per molt menys, el senyor Camps està disposat a perjurar que el valencià és una llengua amb característiques pròpies...