El primer ministre canadenc, Stephen Harper, ha sorprès els seus conciutadans amb l’anunci de la presentació d’una moció al Parlament, que serà votada dilluns, segons la qual es considera el Québec com a “nació en el si d’un Canadà unit”. No és que a Harper se li hagin creuat els cables, o que finalment hagi vist necessari el reconeixement de les aspiracions legítimes dels quebequesos d’independenditzar-se. No. Es tracta, senzillament, d’una maniobra per intentar frenar una altra moció, aquesta defensada pel Bloc Quebequès, el plantejament de la qual és clar i contundent: “Que aquesta Cambra reconegui que el Quebec és una nació”, sense cap tipus d’al.lusió a la seva pertinença o no al Canadà, cosa que, en cas de ser aprovada, portaria els partidaris de la “unitat del Canadà” a un carreró sense sortida. I és aquí on apareix la resposta de Harper, que declara que “La intenció real dels sobiranistes no és la de reconèixer allò que són els quebequesos, sinó allò que als sobiranistes els agradaria que fossin”, com si la versió canadenca estés imbuïda de la veritat i objectivitat absolutes. El líder del Bloc Quebequès, Gilles Duceppe, respon que “no és el Govern canadenc ni el Parlament qui decidirà la qüestió, sinó els habitants del Quebec”. De fet, el partit té la intenció de convocar un nou referèndum si guanya les eleccions provincials, previstes pel 2008, tot i que el Tribunal Suprem del Canadà va determinar el 1999 que una declaració de sobirania unilateral seria considerada inconstitucional. Sigui com sigui, tant si el que s’aprova és “una nació en el si d’un Canadà unit” com, ras i curt, “una nació”, la pregunta que s’hauria de fer és on queda i com s’exerceix, per tant, el dret a l’autodeterminació.
