ACN · Jordi Solé Tura ha mort aquest divendres al migdia als 79 anys. Abans d'ingressar al PSC, Solé Tura va ser un dels militants històrics del PSUC, i va tenir un paper clau durant la transició a la democràcia a finals de la dècada dels anys 70 . Solé Tura patia des de fa anys Alzheimer, malaltia que va centrar el documental que el seu fill, Albert Solé, li va dedicar l'any 2007, 'Bucarest, la memòria perduda'. La capella ardent de Solé Tura s'instal·larà aquest dissabte al migdia al Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat.

A primera hora del matí d'aquest divendres, coneixent el seu estat de salut crític, el president de la Generalitat, José Montilla, s'ha adreçat al domicili de Solé Tura per fer-li una visita abans de la mort.

Solé Tura va néixer a Mollet del Vallès (Vallès Oriental) el 23 de maig del 1930, ciutat on va passar els primers 20 anys de la seva vida i on va treballar de forner, al negoci de la seva família.

Va ser un destacat dirigent del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), formació a la qual va ingressar l'any 1956. Quatre anys més tard, es va haver d'exiliar a França i posteriorment a Romania. Va ser durant aquest període de temps que va residir en aquest país que va centrar el reportatge que el seu fill, Albert Solé, li va dedicar el passat any 2007 'Bucarest, la memòria perduda', que va ser premiat amb un Goya.

Després dels anys d'exili torna a Espanya, on és un dels fundadors del grup maoista Bandera Roja. El 1968 és arrestat, empresonat i torturat.

Poc abans de la redacció de la constitució l'any 1978, va ser escollit com a diputat pel PSUC i posteriorment com un dels set pares de la Constitució junt amb Miquel Roca Junyent (CiU), Gabriel Cisneros, Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón i José Pedro Pérez Llorca (per UCD); Gregorio Peces-Barba (PSOE) i Manuel Fraga, per Alianza Popular. Després d'haver-se aprovat la Carta Magna, Solé Tura també va ser redactor de la ponència de l'Estatut d'Autonomia l'any 1979.

A la dècada dels 80, va presentar-se com a candidat a l'alcaldia de l'Ajuntament de Barcelona i en va sortir regidor. Al 1986, va abandonar formalment la militància comunista i va ingressar com a militant del PSC el 1989, on va formar part de l'executiva dos anys després.

També va ser designat senador per Catalunya el 26 de juliol de 1988 pel grup socialista, però encara com a independent. En el mateix any, també va ser diputat al Parlament i l'any següent, al 1989, diputat al Congrés dels Diputats. Entre els anys 1991 i 1993, amb Felipe González com a president del govern, va ser ministre de Cultura, i en la següent legislatura, president de la Comissió d'Assumptes Exteriors i membre de la delegació parlamentària al Consell d'Europa.

L'any 2000 també va ser escollit per senador, en aquesta cas per Entesa Catalana del Progrés i en representació del Partit Socialista de Catalunya. Abans, entre 1996 i el 2000 va ser senador pel grup socialista.