Barcelona · Si les grans conclusions que se n'extreien -allà on hi convergia una àmplia majoria de la societat i dels mitjans d'arreu- sobre les conseqüències de les consultes per la independència ja indicaven que desenvolupaven un paper catalitzador de l'independentisme a Catalunya, per bé que suposaven un vertader exercici de democràcia provinent de la societat civil -un acte inèdit si fem cas d'aquells qui es queixen que cada cop disminueix més i més la implicació de la societat en els temes d'àmbit públic i polític-, ara caldrà veure on ens està portant la sentència del Tribunal Constitucional.

Primera conclusió, ja deduïda per alguns de manera prèvia a la seva consecució: la mateixa que les consultes esdevingudes a diverses poblacions del mapa català: la puixança de l'independentisme latent a la societat catalana. I una altra que es fa patent dia sí i dia també: els federalistes abandonen. Si calia algun argument més que despullés de trampes l'opció federalista i que la deixés nua davant els ulls de tothom -podia algú, encara, creure que l'Estat central cediria més enllà del limitat poder autonòmic i del que ja es va pactar a la ja finita Transició?- la fuetada estatutària del TC ha deixat els històrics defensors del federalisme català sense alè ni esma. Ferran Mascarell ha estat qui primer ha avistat, amb la mutilació del Tribunal Constitucional, els límits de l'opció federal: "L'Espanya que la sentència dibuixa no deixa més marge que reclamar la independència".

Ara, però, i darrera Mascarell com si fossin peces del dòmino col·locades en filera, cauen de la certesa de l'opció independentista l'exministre d'Indústria socialista, Joan Majó, i l'escriptor Joan Barril. Ambdós, que formen part de la col·lumna vertebral del que ha suposat la defensa d'una relació catalana amb Espanya emmirallada en aquelles que es perpetúen a Alemanya, per posar un exemple, han deixat ben clar que d'entrada, amb aquesta sentència, estem tornant enrera. Palpitacions d'aquests temps: Barril diu a un article a El Periódico que Catalunya és "una colònia" d'Espanya i que "quan tot el món ha acabat amb la descolonització, Catalunya torna a ser una colònia on hi ha molt a guanyar". "Per exemple -continua l'escriptor-: en la qüestió del català com a llengua vehicular tornarem als principis d'Adolfo Suárez quan deia a la revista Paris Match que no es podia explicar «química nuclear (sic)» en català. El Constitucional oferirà la possibilitat que milers de càrrecs docents amb domini del castellà s'instal·lin a les escoles catalanes. No només això: es comença pels jutges i s'acabarà laminant els càrrecs públics que no s'avinguin al nou text, perquè una cosa són les lleis i una altra les interpretacions". I finalment Barril adverteix que si "som capaços d'empassar-nos la sensació d'humiliació i d'incomoditat", els "nous colonitzadors" del Tribunal Constitucional "no ens portaran al gulag i el català es prestigiarà novament com ho van fer els cantants dels 16 jutges durant la dictadura".

Més palpitacions. Les que deixa entreveure l'exministre d'Indústria del Govern de Felipe González, Joan Majó, que de manera incisiva i directa insta a triar una de les dues opcions que sorgeixen a partir d'ara: "resignació o independentisme". Majó ha afirmat a un article a El País que el TC "ha aconseguit convertir la desafecció en rebuig, irritació i afartament", i per això, creu que "la sortida independentista és segurament la més atractiva emocional i intel·lectualment, però crec que (com succeïa fa quaranta anys amb el marxisme) plantejar-la ara com a solució no és el més adequat des del punt de vista polític, ni per les condicions externes ni per les internes. Un procés de segregació, avui, a Europa necessita una voluntat majoritària interna i una disposició externa al pacte. Cal que una majoria dels ciutadans de Catalunya ho vulgui i que l'Estat estigui disposat a discutir-ho. No passa ni una cosa ni l'altra".

Majó té la impressió que "encara calen moltes decepcions i agressions gratuïtes per crear un bloc majoritari independentista", i no creu que "l'independentisme ens resolgui res a curt termini, i sense majoria, ens podria portar a la fractura social". Finalment, l'autor de l'article "Suant catalanisme" es pregunta si encara és possible el pacte: "Sóc català per naturalesa i ho continuaria sent encara que no volgués. Sóc espanyol perquè necessito un Estat (mentre aquests existeixin) i, tot i que amb algunes incomoditats, l'Estat democràtic que es va configurar a la Constitució m'emparava i em va permetre, fins a mitjans dels noranta, pensar que s'avançaria en el seu desenvolupament". Però ha conclòs que "si l'Espanya futura és el que deixa entreveure la ideologia del PP, el que ha destil·lat una gran part dels mitjans de comunicació de Madrid i el que ha teoritzat, sense que ningú ho hagi demanat, el TC, la Catalunya de la que jo formo part no hi cap en aquest Estat".