Portaveu d'ERC · Diu sempre el lúcid Alfred Bosch que Frankfurt són els Jocs Olímpics del llibre, i em sembla una metàfora molt encertada. Que la literatura catalana sigui la convidada a la Fira del Llibre més important del món és una oportunitat única de projecció internacional que difícilment es tornarà a repetir. Un repte, per tant, fonamental per la nostra llengua i la nostra cultura. Un repte que, malgrat ser cabdal, al debat de política general al Parlament només va merèixer l’atenció de Josep-Lluís Carod-Rovira, que va voler anar al fons de la qüestió i va parlar sense embuts d’aquest fantasma que plana sobre Frankfurt, d’aquest dilema sobre què és cultura catalana i què no ho és que fa que l’organització de la delegació catalana a Frankfurt, a aquestes alçades, encara no hagi fet pública cap llista de noms. Un debat estèril que només s’explica per l’absència d’un Estat propi que defensi la nostra cultura, amb els instruments propis d’un Estat, sense ambigüitats. Ho deia Carod: la cultura catalana no pot ser, ni és, la suma de totes les manifestacions culturals que en un moment determinat es produeixin al país. Això serà cultura a Catalunya, no cultura catalana. Si fos així, la cultura catalana seria l’única al món que no tindria senyals d’identitat propis. L’Institut Ramon Llull haurà de deixar d’amagar el cap sota l’ala i dir, obertament, quins són els escriptors que el 2007 representaran la nostra literatura al món en la delegació institucional. És evident que tots els escriptors catalans, escriguin en la llengua que escriguin, podran ser a Frankfurt en representació de les seves editorials, però altra cosa és aquells que hi siguin en la delegació oficial, és a dir, pagats amb diner públic. Aquí és on el Govern ha d’apostar per la literatura en català, perquè tots els Governs del món fan polítiques d’excepció cultural. No fer-ho seria caure en el provincianisme, en l’autoodi i en aquest fals progressisme que fa que amaguem la pròpia identitat cultural en un moment en què justament, allò que es valora, és la diferència. No ens podem equivocar: l’olimp no dóna segones oportunitats.
