Hi ha gent com Luis del Olmo, segons ens explica l'incansable Víctor Alexandre, que diuen estimar tant Catalunya com Espanya. Crec que n'hi ha moltíssima, de fet: les enquestes totes ho corroboren. En efecte, un dels grups més nombrosos, a totes les enquestes, és dels que afirmen sentir-se "igualment" català i castellà. Jo no entraré a valorar si és o no certa, o possible, aquesta afirmació de doble identitat. Ni pel que fa al senyor del Olmo, com fa en Víctor, ni pel que fa al segment de la població de Catalunya al qual m'acabo de referir.
Sí que voldria aprofundir una mica, en canvi, en les conseqüències de sentir-se espanyol (o d'estimar Espanya), un sentiment completament legítim, en el posicionament davant del referèndum que tindrem aviat, segurament l'any vinent.
Hi ha qui diu que hem de deixar fora la qüestió identitària (personal, s'entén) d'aquestes coses. Però deixar-la fora i actuar com si no existís són coses molt diferents.
Davant de l'onada creixent d'intents de ficar-nos la por al cos, és molt fàcil actuar per fer veure (més aviat, creure) que un canvi en els colors del mapa trasbalsarà la vida quotidiana de la gent.
El nostre anhel és exclusivament polític: és sobre qui ha de decidir sobre la nostra vida"
No ens hem de descansar de predicar un discurs de tranquil·litat, de respecte envers les nobles ─i durant segles, maltractades─ terres espanyoles i la seva gent, i de compromís de bon veinatge. Que els molts promotors del nostre alliberament nacional que tenen orígens espanyols ratifiquessin públicament, a la vegada, l'amor pel seu 'pueblo' seria positiu perquè ajudaria a desmuntar els discursos contraris a la nostra independència basats en qüestions identitàries.
És important que s'entengui arreu que el nostre anhel és exclusivament polític: és sobre qui ha de decidir sobre la nostra vida. Per exemple, sobre quants diners destinarem al mobiliari de les residències dels nostres ─repeteixo, els nostres─ ambaixadors.
