Tot sistema d'organització social comporta per a un segment de la societat uns avantatges de caire econòmic o polític, encara que hom pretengui la màxima equitat. La hipòtesi donaria per a un tractat que altres molt més qualificats que jo podrien resoldre: jo només tinc la sospita.
A Catalunya s'ha parlat molt dels que, entenent-se amb el poder establert, a Madrid, han pogut obtenir avantatges –autèntics privilegis- en el passat, dels quals les mateixes famílies en continuen vivint.
Però a casa nostra hi ha un grup molt gran que ha viscut molts, molts anys en una situació privilegiada (ni econòmic ni polític) sense ni –en moltíssims casos- haver-ho pretès.
La desastrosa política del franquisme –sobretot- que no va fer possible la transformació de l'economia rural i agrícola de la península ibèrica en una economia productiva i autosostenible, va forçar l'emigració de milions d'espanyols cap al nord. L'expansió de Madrid es deu a aquest fenomen. L'arribada a França, Alemanya i altres països industrialitzats de l'Europa occidental de centenars de milers de treballadors espanyols, molts dels quals no van tornar, també n'és un altre signe. En el cas de Madrid no van haver de fer una adaptació lingüística, atès que era la capital de la seva nacionalitat castellano-espanyola. En el cas de l'estranger no van tenir més remei, per sobreviure, que aprendre la llengua del país en qüestió: per a la majoria, el francès o l'alemany.
Però un altre grup molt nombrós va emigrar a Catalunya, a un ritme anual que va depassar les vuitanta mil persones. I entre els molts problemes d'adaptació que van haver de superar, no hi hagué el lingüístic. El castellà hi era l'única oficial (fins el 1979) per imposició. No pas perquè fossin castellanoparlants (la gran majoria). Per imposició. I la Constitució espanyola de 1978 manté aquesta oficialitat a tot l'Estat, fins i tot a llocs on ho hi ha un sol castellanoparlant. Per tant, els redactors dels Estatuts de 1979 i 2006 (com el de 1932), es veuen obligats a respectar aquesta imposició. Que, per cert, no atorga "drets i deures" diferenciats als castellanoparlants i a catalanoparlants, sinó a tota la població.
A diferència dels que van emigrar Pirineu enllà (o els gallecs, arreu on hagin anat a treballar i viure), els castellanoparlants que van venir a Catalunya van tenir un curiós "privilegi": el de no veure's obligats a aprendre la llengua del país d'adopció.
El "privilegi" va ser imposat per un Estat que estem a punt de deixar. Dit això, cal reconèixer que, amb el pas dels anys, molts d'ells han après la nostra llengua, la que ha configurat aquesta terra des que va ser presa dels musulmans. Però convé que els que van venir de fora entenguin que han tingut un segon "privilegi", inaudit: que els seus interlocutors autòctons han estat obligats a aprendre la seva llengua, per imposició.
Quan hom deixi de poder gaudir del privilegi de parlar la mateixa llengua que l'Estat imposa a Catalunya des de fa segles (de vegades "sin que se note el cuydado") perquè l'Estat serà nostre, convindrà estudiar curosament un sistema transitori perquè els actuals habitants de llengua castellana que no saben expressar-se en català puguin continuar gaudint dels avantatges de parlar una llengua fins ara imposada, sense que la fórmula posi en risc el clar predomini de la llengua catalana, objectiu ben legítim de qualsevol poble i nació, com podem veure repassant la història europea.
