Un dels elogis habituals a la nació catalana s'ha dirigit a l'existència d'una societat civil organitzada i forta. S'ha reconegut que les xarxes d'entitats culturals, recreatives, esportives, científiques, sindicals i religioses van mantenir viva la consciència de la identitat pròpia durant els anys de la dictadura.
La defensa dels drets humans i la formació dels partits polítics democràtics va comptar amb persones sensibilitzades per un associacionisme present a tot el territori. El règim totalitari no va poder controlar ni destruir unes entitats que de manera legal o clandestina expressaven la vitalitat del país.
La relativa normalització de les pràctiques democràtiques en el sistema polític espanyol i l'obtenció d'un limitat estatut d'autonomia a Catalunya va suposar un afebliment de les entitats de la societat civil. Amb certa ingenuïtat, semblava que les administracions catalanes podien jubilar completament l'associacionisme de les funcions de suplència que havia exercit en l'etapa anterior. Amb el pas dels anys s´ha constatat que les institucions d'autogovern pateixen gravíssimes limitacions polítiques i pressupostàries i que, per tant, és del tot necessari comptar amb les contribucions dels moviments socials i de la societat civil organitzada.
Catalunya necessita crear un sistema d'ajudes basat en la confiança, la coresponsabilitat i el respecte a les entitats"
El procés cap a la independència es reforça quan hi ha una bona articulació entre les institucions d'autogovern, els ajuntaments i entitats com l'Assemblea Nacional i Òmnium Cultural. Però és problemàtica la salut del conjunt de xarxes de la societat civil. Hi ha dos fenòmens que mereixen atenció urgent. En primer lloc la poca contribució dels ciutadans a les entitats. Les quotes es mantenen a nivells de quan es pagava en pessetes. Evidentment hi ha persones afectades per la crisi que no estan en condicions de fer aportacions econòmiques significatives però hi ha centenars de milers de ciutadans que podrien garantir la força de les entitats.
El segon fenomen potser és més greu: les institucions maltracten les entitats amb mecanismes d'ajuda que els creen més problemes que solucions. Sovint les associacions han de presentar comprovants de les despeses de les activitats per les quals han demanat ajuda molts mesos, i de vegades anys, abans de rebre l'ajuda. No cal dir que les administracions exigeixen una documentació enorme que obliga les entitats a dedicar massa temps i persones als tràmits burocràtics i que la fiscalització de les seves activitats és desmesurat. Es pot dir que l'actual normativa és una mena d'asfíxia programada i silenciada. Catalunya necessita crear un sistema d'ajudes basat en la confiança, la coresponsabilitat i el respecte a les entitats.
