No us heu trobat mai que algú inventa una metàfora que ho diu tot, d'una manera succinta i visual? M'ha passat amb una expressió que ha fet sevir el sociolingüista i politòleg Albert Branchadell: s'ha queixat, com tants d'altres, que els comentaristes estrangers sobre el procés cap a la independència donen a entendre que l'única motivació rau en el "dèficit fiscal". Dónen a entendre, per tant, que els catalans som garrepes i no volem que se'ns emportin els nostres impostos. D'articles així n'hi ha exemples a cabassos.
Però com explicar les indignitats, els abusos de poder, les humiliacions, les faltes de respecte que hem patit i patim a mans del poder concentrat a Madrid? Com transmetre en un llenguatge entenedor, al lector d'aquí o al de fora, tot aquest gavadal de causes últimes de l'auge espectacular de l'independentisme, que ara entra en la seva recta definitiva?
Branchadell adapta una poderosa metàfora desenvolupada pel sociòleg francès Pierre Bourdieu: la "violència simbòlica". Segons Bourdieu i Passeron, "tot poder de violència simbòlica, o sigui, tot poder que aconsegueix imposar significacions i imposar-les com a legítimes dissimulant les relacions de força en què es funda la seva pròpia força, afegeix la seva pròpia força –és a dir, pròpiament simbòlica, a aquestes relacions de força".
La voluntat de ser independents no ve del dèficit fiscal, ve del dèficit de reconeixement i dignitat"
Al seu assaig La identitat, reconeixement i diferenciació, el sociòleg Salvador Cardús diu que "el mecanisme principal de creació i manteniment de les identitats és l'exercici de la violència simbòlica, que és aquella que aconsegueix invisibilitzar-se en l'adhesió voluntària a imposicions externes. En el cas de les identitats nacionals, aquesta violència l'exerceix l'Estat a través dels seus aparells ideològics."
Doncs bé, Branchadell combina hàbilment els conceptes prou estesos de "dèficit" per una banda, i de "simbòlic" de l'altre: el dèficit simbòlic el patim, per culpa d'un aparell d'Estat que ha intentat durant tres segles, pel cap baix, robar-nos no només el mots que Salvador Espriu ens volgué ajudar a salvar en el seu poema Inici de càntic en el temple.
En aquest sentit ofereix un alè d'aire fresc l'article de Jordi Muñoz Increasing Independence Claims in Catalonia: Not Only the Economy. Anirà bé que el llegeixin periodistes i comentaristes estrangers que es pensen que l'independentisme català és una flamarada que ha aparegut amb la crisi econòmica. En efecte, la voluntat dels catalans de ser independents, que hem mamat a casa centenars de milers (per no dir milions) de catalans des de fa generacions, no ve del dèficit fiscal, ve del dèficit de reconeixement i de dignitat, del dèficit de la nostra història negada, del dèficit de capacitat de decidir: en definitiva, del dèficit simbòlic. Que en el nostre cas arriba a la dimensió d'un espoli simbòlic.
