Indica publicitat
Dimecres, 8 de de juny del 2022
CASTELLANO  |  ENGLISH  |  GALEGO  |  FRANÇAIS
tribuna.cat en format PDF
Cerca
Divendres, 29 de de novembre del 2013 | 16:50
Opinió
Miquel Strubell
Sociolingüista

Deute, quin deute?

Una comunitat d'escala cobra quotes a tots els veïns. Malgasta els ingressos, fa uns ascensors de luxe a base de préstecs, pinta la façana del carrer amb pintura d'or amb un segon préstec, i decideix apujar la quota.

A la planta baixa hi ha un local que dóna al darrere. No ha votat pintar la façana (ni la veu). No ha votat canviar els ascensors (no hi té accés). El propietari del local diu que deixa la comunitat d'escala perquè no li aporta cap benefici i a sobre li costa diners per uns serveis que considera innecessaris i que no pot utilitzar.

La comunitat, després de dir que no pot per no sé quina llei, hi accedeix, però diu que a canvi ha de pagar la mateixa proporció del deute que el seu percentatge de la propietat. El propietari diu que si no ha contribuït al deute incorregut pels serveis pagats amb préstecs) ja està en paus amb la comunitat. En canvi, reclama la seva part dels actius, com ara les obres d'art que adornen l'entrada, en aquest cas sí, proporcionalment al seu percentatge de la propietat.
Si hem estat responsables del 20% dels ingressos de l'Estat, ja podem fer la llista dels quadres del Museo del Prado. Jo vull el Guernika, per exemple"
He portat la metàfora el límit, per justificar que en la negociació de Catalunya amb Espanya, posterior al referèndum i abans de la declaració d'independència, hauríem d'assumir la part del deute sobirà proporcional al que gasta l'Estat a Catalunya. Si l'Estat gasta el 20% del seu pressupost a Catalunya, és legítim que ens demani que assumim el 20% del deute. Però per què hauríem de fer-ho si en els darrers anys resulta que hi ha gastat menys, menys i tot que el 16% de la població que suposem els catalans sobre el total de l'Estat, i encara molt menys que el 20% del total estatal d'esforç fiscal que fem?

Aquest dèficit fiscal crònic, doncs, s'hauria de tenir present a l'hora de negociar el repartiment del deute sobirà. Cornuts i pagar el beure, no, si us plau.

I per acabar. A la vegada que crec, com acabo de dir, que és de justícia que assumim els passius en proporció a l'esforç que fa Espanya a Catalunya, crec que hauríem de calcular el repartiment dels actius en funció de l'esforç que fa Catalunya a Espanya. I si hem estat responsables del 20% dels ingressos de l'Estat durant molts anys, ja podem fer la llista dels quadres del Museo del Prado. Jo vull el Guernika, per exemple. Per regalar als bascs, al final del seu procés, com a gest d'agraïment a aquella noble nació pel suport que haurà demostrat cap al nostre.

Versió PDF Imprimeix
Col·labora amb Tribuna.cat
Si vols fer una aportació econòmica, emplena les següents dades, escull la quantitat econòmica que vols aportar i el mètode de pagament que prefereixis. Estem molt agraïts per la teva col·laboració.
COL·LABORA-HI
Més opinions de Miquel Strubell
Miquel Strubell
Sociolingüista
Opinió · Política
Incredibilitat
Opinió · Política catalana
Quan i com farem futur?
Opinió · Política catalana
Ja he dit que això és una guerra!
Opinió · Política catalana
Els representants de la CUP
Opinió · Política catalana
Congrés internacional: "Avenços recents en soscavar el procés d'independència de Catalunya"
Opinió · Llengua
Un privilegi?
Opinió · Política
Transitorietat
Indica publicitat