La dimissió de Pere Navarro ha accelerat un procés al PSC que no comença ni acaba amb la substitució de l'antic primer secretari per una cara nova, per experimentada o per recanvi generacional que representi.
El veritable primer repte que té al davant el PSC té a veure amb la seva aposta per sintonitzar amb la nova política catalana, compromesa majoritàriament amb el procés independentista, que sens dubte res té a veure amb la de fa més d'un any.
El PSC s'ha anat allunyant del seu electorat, obsessionat amb una proposta federalista mai concretada, ni amb parella amb qui federar-se. El PSC sorgit d'aquesta sacsejada haurà de trobar el seu lloc en aquest nou marc que la societat catalana ha plantejat, i la seva continuïtat dependrà de si sap estar a l'alçada del temps històric.
L'altre gran repte té a veure amb la seva relació amb el PSOE, partit que també necessita una fase de reformulació, obsedit per mantenir a la força un pacte d'estat que ni va amb la seva ideologia ni li ha de reportar cap benefici electoral.
El PSC s'ha anat allunyant del seu electorat, obsessionat amb una proposta federalista mai concretada"
El PSC, que ha viscut més de trenta anys de la seva pròpia contradicció, fent o representant una política a Catalunya i anant de bracet, quan no a genollons, dels mandats del PSOE quan de la política espanyola es tractava, té ara l'oportunitat de continuar estirant una corda que ja no és ni fluixa, o bé construir un veritable partit en coalició amb un partit d'àmbit estatal, si creu que aquest és el seu designi, però en condicions d'aliança, no de seguiment cec i de supeditació als interessos de l'Estat i sovint en contra de Catalunya. Massa vegades la ciutadania de Catalunya ha passat per alt aquest doble joc del PSC, que li ha acabat passant factura.
El vell ordre de la política també a Espanya s'està acabant, malgrat que els dos grans partits no en vulguin saber res i facin veure que amb una fugida endavant tot està resolt. Qui dels dos entengui més aviat per on cal acompanyar la societat espanyola, en comptes d'entestar-se a perpetuar un vell ordre fet d'imposicions, de pactes en contra de la memòria i del voler democràtic; qui primer estigui disposat a mirar i escoltar, estarà en condicions de liderar l'estat.
A Catalunya, aquest vell ordre fa dies que s'ha trencat. També hi ha partits i dirigents que voldrien perpetuar-lo, però cal tenir oïda per escoltar i ulls per mirar, que de sords i de bornis n'hem anat ben servits.
