Identitat i nacionalisme són dos termes, dues paraules, que normalment es fan servir per desprestigiar la postura dels adversaris de forma que gairebé tothom evita d'usar-los. Jo crec que calen algunes precisions conceptuals.
La paraula identitat s'aplica tant individualment com col·lectiva. Tothom en té una, d'identitat individual, i això implica quatre components: diferenciació, continuïtat, consciència i reconeixement.
La diferenciació és el que permet la riquesa humana del diàleg i el coneixement de l'altre. Si es tractés com el fet de mirar-se al mirall, la relació humana no tindria cap interès. Per tant la diferenciació és el que permet l'enriquiment del contacte amb els altres. Diferenciació, però, no vol dir superioritat. Vol dir simplement això: diferenciació.
La identitat implica una certa continuïtat, que és el que ens permet parlar de la mateixa persona al cap d'un temps. Però continuïtat no vol dir anquilosament. Cal reconèixer la necessitat de l'evolució a partir de l'experiència.
A espanya l'únic nacionalisme agressiu en la seva implantació institucional és l'espanyol"
La identitat també implica la consciència de si mateix i el reconeixement dels altres pel que ets. La identitat, a un altre nivell, també pot superar el seu caràcter individual i gairebé tothom pertany a un grup amb identitat col·lectiva. Els que malparlen de la identitat i, al mateix temps, diuen, per exemple, que som catalans, caldria preguntar-los: ¿quin sentit té la paraula "catalans" si no és per reconèixer la identitat d'un col·lectiu humà?
Pel que fa referència a la paraula nacionalisme cal recordar que la paraula nació apareix especialment en desaparèixer el sobirà i, per tant, davant la necessitat de cercar el terme on recau la sobirania. I d'això se'n va dir el poble o la nació. El fet nacional es converteix en nacionalisme per dos factors contraposats.
Primer, per la voluntat de sotmetre d'altres nacions al seu poder institucional per la força, és a dir, el nacionalisme imperialista i agressiu. I a la inversa, també hi ha el nacionalisme reivindicatiu de la seva pròpia condició a la recerca de la llibertat institucional.
A espanya l'únic nacionalisme de veritat i agressiu en la seva implantació institucional, tal com proclama la Constitució del 1978 i la seva aplicació, és l'espanyol.
