I ho vull perquè crec a cegues que serà la millor manera que el nostre país esdevingui més democràtic i, en conseqüència, més just i pròsper.

Tanmateix, confesso que la fesomia d'aquest nou estat em preocupa. Les transformacions socials mai es fan sobre el buit, sinó sobre el pòsit heretat de la història recent, i cal mirar amb atenció quins són els trets d'aquest passat plusquamperfecte per esbrinar per on poden anar els trets d'un futur més aviat condicional.

Malauradament , el moment actual ve definit per una majoria social instal·lada en una esquizofrènia sociopolítica de manual. Amb una mà, sectors majoritaris enlairen el cant de la independència i fan onejar la senyera, despertant un sentiment identitari que m'embriaga i comparteixo. Tanmateix, amb l'altra mà, aquests mateixos sectors accepten processos polítics de control i de dependència que arriben a tots els estaments i esferes, estratègia que rebutjo. Les tàctiques emprades són les de tota la vida: ofec econòmic per desgastar qualsevol forma d'oposició a l'ordre establert, pressió per substituir càrrecs directius lleials institucionalment però desafectes al règim (sé de què parlo), construcció d'una narració d'inevitabilitat dels fets "naturals" que passen per desmobilitzar i traslladar un sentiment d'impotència.
Carregar-se l'autonomia universitària, la llibertat en l'educació i la cultura, o la participació educativa no és el millor preàmbul d'una Catalunya 'lliure'"
Un dels àmbits que més està rebent és el de l'educació i la cultura, sectors essencials per la vertebració nacional de qualsevol país. Fa vergonya democràtica el joc brut que estaments confessionals oficials estan exercint contra organitzacions educatives de temps lliure... de la seva mateixa corda! I ens hauria de fer paralitzar les universitats les simples insinuacions governamentals per acabar amb el sistema intern d'elecció democràtica de càrrecs. El control sobre el món de la cultura, dels mitjans de comunicació i de les escoles, mitjançant l'ofec econòmic i la imposició de noms, n'és també un bon exemple.

Una independència construïda sobre una acció decidida a carregar-se subtilment l'autonomia universitària, la llibertat en l'educació i la cultura, o la participació educativa no és el millor preàmbul d'una Catalunya "lliure", de la Catalunya independent que somio. Caldrà estar ben atents a com es tracten aquests temes en els programes electorals, qüestions centrals perquè la diversitat ideològica no quedi colgada enmig de tanta remor de sabres.

La pregunta és senzilla, i la resposta més encara: ser independents de l'exterior per acabar essent més dependents a casa? No. Gràcies.