En el debat al Congrés dels Diputats s'han repetit els tòpics de sempre i encara que ja s'han rebatut més d'una vegada és inevitable insistir davant la sordesa que manifesten alguns interlocutors. Es diu, per exemple, que Catalunya no pot deixar de formar part d'Espanya. És veritat. Però, oi que Espanya forma part d'Europa?
El problema està en el tipus de relació. Espanya forma part d'Europa però és un estat i conserva la seva sobirania. També és cert que n'ha cedit de sobirania a la Unió Europea, però ho ha fet perquè ha volgut i li ha interessat. En tots els tractats europeus es preveu que els estats en poden sortir quan vulguin. Doncs Catalunya aspira a formar part d'Espanya i d'Europa tenint la sobirania que li permet ser-hi si li interessa, de la mateixa manera que ho fan els altres estats europeus.
Es diu que s'ha de respectar l'estat de dret, les lleis i la Constitució espanyola. En primer lloc cal dir que les lleis poden interpretar-se i executar-se de diverses maneres i tal com exerceixen aquesta funció el Tribunal Constitucional i el govern espanyol demostren el seu biaix ideològic.
Ja no cal esperar la voluntat democràtica del poder polític espanyol perquè no n'hi ha"
Però a més, com ja s'ha dit diverses vegades, no es pot "sacralitzar" una Constitució que hem de recordar com es va redactar i com es va aprovar el 1978. Recorden la disjuntiva entre "ruptura" i "reforma"? Doncs finalment es va optar per la "reforma" del règim feixista anterior, amb set exministres de Franco que crearen un partit polític, amb el temor de la presència de certs sectors, començant pels militars, que finalment ens varen fer una demostració el 23 de febrer del 1981 i, passat el tràngol, es va aprovar la LOAPA, per posar une xemple. Que la Constitució fos aprovada per la majoria dels catalans és, en aquest context, un fet comprensible. Perquè, ¿què més es podia fer si es volia anar progressant per la via democràtica encara que fos amb aquestes limitacions?
Una tercera observació és el context internacional. L'acord del Pacte pels drets civils i polítics preveu en el seu article primer el respecte al dret a l'autodeterminació dels pobles. Els polítics espanyols diuen que Catalunya no es subjecte polític al qual es pugui atribuir aquest dret. No es diu que històricament aquest dret l'ha perdut per la força i la violència. Cal recordar el Decret de Nova Planta del 1716 després de la guerra de successió o l'afusellament de president Companys el 1940? D'on pot venir la legitimitat per poder exercir aquest dret en aquests moments? Doncs senzillament de la voluntat majoritària del poble de Catalunya expressada a les urnes.
Situats aquí ja no cal esperar la voluntat democràtica del poder polític espanyol perquè no n'hi ha. Amb un cert recolzament internacional cal emprendre el camí pacíficament i democràticament pel nostre compte.
