La llarga història de repressió política i cultural de la nació catalana va determinar, després dels anys de la dictadura franquista i dels convenis forçats de la transició democràtica, un procés de normalització que imposava límits, no solament a les aspiracions a la llibertat col·lectiva, sinó també a l'autoafirmació de la identitat personal dels ciutadans.
Les propostes sobiranistes es desqualificaven com a radicals, premodernes, burgeses o utòpiques i el món cultural havia d'admetre que la catalanitat era qualitativament inferior a la identitat oferta per la llengua castellana. Els poders dominants feien creure que viure en català era tancar-se o conformar-se amb una subcultura.
Max Cahner va contribuir a prestigiar un altre paradigma: cap complex d'inferioritat en l'afirmació de la dignitat nacional pròpia, cap negació de la realitat d'uns països catalans que comparteixen una mateixa llengua i drets d'autodeterminació i cap alienació cultural que impedeixi viure en un univers de símbols, paraules i valors catalans. El paradigma Cahner també va ser defensat per altres intel·lectuals i polítics ja des dels anys de la resistència: Antoni M. Badia Margarit, Josep Benet, Josep Pallach, Joan F. Mira, Josep Termes, Jordi Carbonell i Enric Casassas Simó entre altres.
Avui, quan el projecte d'esdevenir un nou estat d'Europa ja s'ha convertit en un procés irreversible, les visions i les audàcies de Cahner són referències obligades"
Max Cahner va tenir l'oportunitat, com a primer conseller de cultura del govern de Jordi Pujol, de crear unes institucions culturals en coherència amb el seu paradigma. Catalunya havia de comptar amb les mateixes infraestructures que els altres estats europeus i no havia de quedar satel·litzada pels poders espanyols. Avui, quan el projecte d'esdevenir un nou estat d'Europa ja s'ha convertit en un procés irreversible, les visions i les audàcies de Cahner són referències obligades.
