També s'han autodefinit com a "constitucionalistes", sense tenir en compte que en els darrers 15 anys, aproximadament, l'actuació de l'Estat ha anat derivant cap a una posició trencadora amb l'esperit de la Constitució que va regnar (o sembla que va regnar) durant la transició política espanyola de la segona meitat dels anys 1980. I que els incompliments constitucionals de l'Estat són múltiples.

Jo no em considero independentista. Puc estar empatxat sense ser (especialment) gras, puc estar borratxo (poques vegades!) sense ser alcohòlic, puc estar enfadat sense deixar de ser una persona equànime. Hi ha coses inamovibles (sóc gran, sóc parent, sóc culer!) i d'altres que reflecteixen un estat transitori.

Entre el ser i l'estar hi ha una gran diferència, doncs.

I no sóc independentista com puc ser pare, o tossut, o primmirat, o de centre-esquerra. El meu independentisme és del tot transitori.

És per això que considero que no "sóc" independentista, sinó que "estic" independentista. No és una ideologia, és la voluntat d'arribar a un objectiu. És més, tinc moltes ganes que deixi de tenir sentit aquest estat meu.

I crec que el matís és important, per subratllar la transversalitat del procés. Després d'aconseguir l'objectiu (i havent-nos afegit als 193 pobles del món reconeguts com a estats sobirans), la gent amb qui em vaig donar la mà l'11 de setembre de 2014, i encara més important, la gent que no haurà donat el seu suport a la independència de Catalunya, construirem el nou país plegats. Cadascú amb la seva visió, cadascú des de la seva particular ideologia. I ser ciutadà normal d'un país normal.