De forma anàloga, tot i que menys explícit, imagino què hagués respost, en el mateix context, preguntat sobre allò que ens separa del mateix objectiu. L'aparell de l'estat, les corporacions -també conegudes com a grups empresarials amb seu operativa a Madrid-, els grans grups mediàtics -públics o privats-, les entitats financeres...però, hagués seguit, el que més ens ha separat, i encara ens separa, de la independència ha estat la desunió del propi independentisme.

El rival a batre és molt fort com a equip; socialment desacomplexat, ideològicament renovat i políticament actiu. L'estat espanyol i la nació que diu emparar sap perfectament què va representar una manifestació com la del 10 de juliol -per a nosaltres una mica oblidada, però no pas per a ells- i sap distingir què representa un perill per la supervivència de l'estat i què no ho és.

Aquella manifestació, com la defensa a les Corts espanyoles del primer text estatutari del 2006, van posar en alerta l'estat. La unió catalanista -encara que fos efímerament- es feia visible i aquesta era una situació tan perillosa com indesitjada per part de l'estat.

La propera convocatòria de les eleccions municipals són un examen més. Les aliances que s'estan conformant són un bon símptoma. Els municipis són el primer nivell de l'administració del país i  és on reclamem gran part de la nostra reivindicació ciutadana, és en l'àmbit local on avui es fa més útil i necessari l'exercici de l'acord i del consens.

Barcelona, Badalona o la Garriga, per posar només tres casos, són bons exemples d'aquesta entesa sobiranista. I ho són perquè es conformen sobre la base de la unitat. Sempre s'ha demostrat estèril la lluita per copar un espai al marge o en contra d'altres moviments o col·lectius que busquen el mateix. I fer el contrari és errar de rival, que és l'equivalent a perdre el partit.