Barcelona · Aquests  darrers  dies  en  Xavier  Trias  i  el  grup de persones que hi   treballem  hem  discutit sobre un fet que ens sembla molt rellevant, però   que  passa  desapercebut  per  a  molts comentaristes: tant important com   saber cap on vols dur la ciutat, és saber cap on no vols que vagi, i avui   l'alcalde Hereu no sap on no la vol dur.

  s  una  frase  típica  d'en Xavier, d'aquelles frases que fan un dring a   l'estil  d'en  Cruyff. Aquestes frases amaguen una manera clara i directa   d'entendre el món. Penseu si no en els efectes de la frase: "el futbol és   un  joc molt senzill: consisteix a tenir la pilota més que el contrari, i   marcar  més  gols que no pas ell". A partir d'aquesta frase hem sabut que   hi havia una nova manera d'entendre el futbol, de construir un imaginari,   de fer vibrar la gent. 

  Quan  en  Trias diu que tant important és saber cap on anem com cap on no  hem  d'anar,  ens  està  dient  que  no  n'hi  ha prou amb fer servir els  comodins polítics neo-progrés habituals: que si la creativitat, que si la  qualitat,  que  si  la  cohesió...  Tot  plegat  arriba a avorrir quan ho  compares  amb  la  realitat.  En  pocs  àmbits socials com a la ciutat el  conflicte  entre  realitat  i  discurs és tan obvi, i és capaç de generar  tant  escarni.  Saber cap on no hem d'anar és el complement necessari als  horitzons que ens plantegem per a  Barcelona.


  Barcelona  pateix  un  conflicte molt greu entre objectius verbalitzats i  capacitat  per  assolir-los  perquè l'equip socialista i paraecològic que  mana  demostra  dia  rere  dia  que  ha perdut la capacitat de dirigir la  ciutat.  Perdre  la  capacitat  vol  dir  que  no  saben com fer-s'ho per  sortir-se'n.  Que  no  saben treure els peus del fang en la qual la tenen  empantanegada:  deixadesa,  soroll, mala planificació en tots els àmbits,  opacitat  i sobretot, nul pes polític a Catalunya i a l'Estat. Només així  s'entén  el  paper  d'estrassa  que fan fer al nostre alcalde ministres i  secretaris  allà  on  va.  L'equip  socialista  i  paraecològic  que mana  Barcelona  no  sap treure-la de la banalitat, de la gresca per la gresca.  Parlen de màsters però són arrossegats pel botellot. Pobre Barcelona!