Barcelona · Malgrat que en matèria lingüística podem dir que des de Catalunya s'ha fet molta feina i s'ha fet ben feta, sempre topem amb el mateix topall. L'Estat al que pertanyem com a ciutadans de dret, Espanya, posa pals a la roda en el reconeixement del català com a llengua oficial. I bloqueja qualsevol iniciativa que pretengui obtenir el tractament jurídic del català, el basc o el gallec amb igualtat de rang amb el castellà.

Després d'anys d'intentar-ho que a les cambres parlamentàries espanyoles es poguessin utilitzar aquestes llengües, el Senat ha acceptat que en determinats casos es pugui fer. Però al Congrés, ni amb la insubmissió lingüística protagonitzada per Joan Tardà, res de res. Tampoc no han prosperat les iniciatives, com la que va intentar ERC quan Joan Puigcercós era a Madrid, d'aconseguir una llei del cinema que promogués la traducció a les llengües "regionals" pel que fa almenys al cinema infantil. Un proposta que va passar gairebé desapercebuda, mentre s'ha hagut de dedicar un espai abundant a les notícies relacionades amb els "mals" de la llei catalana del cinema.

Quan aquí ja estem donant voltes des de fa estona a com gestionar el multilingüisme, ningú políticament rellevant no es planteja a Espanya de fer de les "altres llengües espanyoles" alguna cosa més que molèsties mandrosament suportades per les diferents instàncies de l'Estat. I la sentència del Tribunal Suprem només respon a la plasmació jurídica d'aquesta cultura política que mira de bloquejar, tant com pugui, la diversitat lingüística pròpia de l'Estat. Segurament (no sóc jurista) és la més greu que s'ha produït mai, perquè va en contra d'un principi educatiu molt arrelat al nostre país i assumit de forma clarament majoritària pels ciutadans, hagin nascut on hagin nascut. I perquè qui la promou no deixa de ser una minoria que actua com un grup fonamentalista radical que promou la seva pròpia guerra santa contra el català. Però no és res més que això, una sentència que no decideix la política lingüística espanyola. Només la legitima. I estalvia al govern espanyol de fer-se l'antipàtic en aquesta matèria tan sensible per als catalans. Sempre poden dir allò que sona tan políticament correcte de "no podem posar en qüestió el criteri de la judicatura".

Dit això, cal advertir que la feina feta durant tants anys des de Catalunya ha produït fruits evidents, començant per l'escola. I en continuarà donant, mentre sapiguem bastir una política lingüística que aporti valor i ofereixi oportunitats. Per això seria erroni deixar-se caure en el pessimisme, perquè només serviria per malmetre la força del nostre propòsit. Cal que els nostres polítics siguin ferms en la defensa dels nostres drets lingüístics, però també continuar amb la feina de fer del català, a casa nostra mateix, una llengua de futur.