Barcelona ·
L'Aberri Eguna (dia de la pàtria basca) d'enguany ha estat insòlit. I no només perquè per primera vegada des que els tres territoris de la comunitat autònoma d'Euskadi han tingut un govern autonòmic, aquest -i amb ell el seu lehendakari- no ha estat present en la commemoració de la diada nacionalista. s un efecte més, i no pas el més greu, de la presa del poder pels partits imperialistes espanyols -PSE i PP- al territori colonial d'Euskadi, gràcies a la tupinada a les eleccions autonòmiques del març del 2009 en què ells mateixos van privar -via llei espanyola de partits i aparell judicial de la metròpoli- del dret a elegir i ser elegits als votants potencials d'un força política clau en la representació política com és l'esquerra abertzale il·legalitzada.
Les forces polítiques i socials basques, legalitzades o no, i també l'organització independentista armada clandestina ETA, són -en tots els territoris bascos i no solament a les tres províncies de la comunitat autònoma- en una cruïlla. El camí que prenguin a partir d'ara pot ser decisiu per al futur de la nació sencera. El PNB, perdut el govern d'Euskadi després d'haver-lo encapçalat tant de temps, sembla més desorientat que mai. Com per no dir ni una sola paraula, per exemple, en el seu manifest de l'Aberri Eguna del 2010, sobre les causes per les quals va ser foragitat del poder. Ni sobre les d'origen aliè, com l'exclusió d'un sector de la població de l'exercici de drets polítics i humans fonamentals en una democràcia. Ni sobre les d'origen intern, com la contradicció que ve arrossegant des de la seva fundació entre les anomenades dues ànimes del partit: la sobiranista, que va impulsar la seva implicació en el pacte de Lizarra-Garazi que va portar a la fracassada treva d'ETA del 1998 -quan era lehendakari Juan José Ibarretxe- i als diversos intents posteriors del mateix Ibarretxe d'aprofundir en la defensa del dret a decidir, torpedinats des dels sectors autonomistes del mateix partit. Derrotat per la via de la tupinada imperialista a les darreres eleccions, el PNB sembla ànima en pena -de fet, l'ànima autonomista, que porta les de guanyar al si del partit després de l'allunyament de l'incòmode Ibarretxe- en la recerca de la pròpia identitat. No hi ha ajudat gens el recent escàndol de presumpta corrupció que ha afectat el partit a Àlaba, on conserva el govern de la poderosa diputació foral gràcies al pacte que el PSE s'ha negat a trencar tot i les demandes del PP perquè ho faci. Per intentar corregir el rumb, o si més no que ho sembli, els seus dirigents nacionals -"jelkide"- s'han tret de la màniga l'anomenada "iniciativa Ados!" (Acordar!) per la reforma del marc estatutari, fonamentada en la "capacitat de decisió" i un "sistema bilateral de garanties amb l'Estat espanyol". A banda de reclamar una vegada més a ETA que abandoni les armes i a l'"autodenominada esquerra abertzale -segons diu el seu manifest per la diada- un rebuig clar i rotund de la violència d'ETA", i proclamar la crisi econòmica com la preocupació prioritària del partit, el PNB defineix el camí triat com el d'"aprofundir en la institucionalització d'Euskadi i avançar de forma decidida en el nostre autogovern fonamentat en la cada vegada més àmplia institucionalització i recolzat en el dret a decidir". Sense dir gran cosa més sobre com pretén aconseguir aquests objectius i amb quins suports compta en les actuals condicions.
Via autonomista que l'allunya de la impulsada per l'esquerra abertzale il·legalitzada, que -després d'un efectiu procés de reflexió i revisió a fons de la seva estratègia- ha emprès el camí de l'acumulació de forces sobiranistes per defensar l'exercici del dret d'autodeterminació i la independència per vies exclusivament pacífiques, sense fer-ho dependre de cap procés de negociació, com explicita el document "Zutik Euskal Herria" (País Basc dempeus) que va fer públic a mitjans de febrer. Document menystingut -de cara enfora si més no- tant pel PNB com pels socialistes bascos i espanyols i, no cal dir-ho, el PP-, però que alguna cosa nova deu tenir quan, pocs dies abans de l'Aberri Eguna, el 29 de març, el facilitador de resolució de conflictes sud-africà Brian Currin presentava a Brussel·les una declaració en què quatre premis Nobel de la pau i disset personalitats més sud-africanes, britàniques i irlandeses diuen que "plenament realitzat, aquest compromís pot ser un pas fonamental per posar fi al darrer conflicte a Europa". Entre aquestes personalitats, destaquen l'arquebisbe sud-africà Desmond Tutu; l'expresident sud-africà que va posar fi al règim de l'"apartheid", Frederik W. De Klerk; l'expresidenta d'Irlanda i premi Príncipe de Asturias de Ciències Socials 2006, Mary Robinson; l'exlíder del Partit Laborista i Socialdemòcrata d'Irlanda del Nord, John Hume, i Albert Reynolds, exprimer ministre d'Irlanda, que van jugar un paper clau en el procés de pau irlandès, i l'exsecretari general de la interpol Raymond Kendall. Encapçalant les signatures la Fundació Nelson Mandela, amb una referència expressa dient que el text de la declaració concorda amb el pensament del líder de la lluita contra l'apartheid a Sud'Àfrica.
Aquest moviment basc per la independència es concreta ara com ara en la xarxa Independentistak, que pretén aplegar tots els bascos i basques dels set territoris històrics decidits a aconseguir la independència exclusivament per la via pacífica i democràtica, i en un acord de l'esquerra abertzale il·legalitzada amb el que queda d'EA, l'antic soci de govern del PNB, després de l'escissió d'Alkarbide. Independentistak i EA van protagonitzar el seu propi Aberri Eguna convocant una multitudinària marxa que va confluir des d'Irun i Hendaiacap al pont de Santiago, on hi ha la frontera que divideix artificialment els territoris bascos sota sobirania espanyola dels sotmesos a la sobirania francesa. Una convocatòria que es venia produint els darrers anys, amb el suport de tots els partits sobiranistes, però d'on enguany s'han despenjat Aralar i Abertzaleen Batasuna, tot i que alguns destacats membres d'aquestes formacions hi van participar.
Però la declaració que va presentar Brian Currin -que no s'amaga d'haver treballat amb l'esquerra abertzale il·legalitzada acompanyant-la en el seu procés de reflexió i canvi d'estratègia- té una segona part que, ara com ara, fa difícils a l'esquerra abertzale avançar en aquesta estratègia exclusivament pacífica si no s'encarrila aviat en la mateixa direcció un altre dels agents que han d'ajudar a resoldre el conflicte: ETA. "Prenem nota -diu la declaració de Brussel·les- de l'expectativa que els pròxims mesos poden donar pas a una situació en què el compromís pels mitjans pacífics, democràtics i no violents es converteixi en una realitat irreversible. Per això, fem una crida a ETA perquè doni suport a aquest compromís declarant un alto el foc permanent i completament verificable". Tot i referir-s'hi en el propi comunicat per l'Aberri Eguna, ETA ha posposat la seva resposta a aquesta demanda concreta d'alto el foc a un posterior comunicat que farà públic, segons diu, després d'analitzar "les aportacions i opinions que han fet públiques els agents internacionals". Remarcant, però, que "la desactivació de la resposta armada no soluciona el conflicte polític" i afegeix que, com ha passat en altres "processos de resolució de conflictes en el món, en el nostre també són necessàries garanties i compromisos de totes les parts, construir l'escenari democràtic que garantirà una sortida sòlida i permanent".
I és aquí on pren raó de ser el darrer paràgraf de la declaració de Brussel·les, dirigida a l'altre agent del conflicte, que té de ben segur -cal no oblidar-ho, per no fer-se il·lusions excessives respecte d'una resolució ràpida del conflicte- la clau veritable per a arribar a una pau efectiva o, si més no, afavorir-la amb mesures de distensió: el govern de la monarquia. "Aquesta declaració (d'alto el foc d'ETA completament verificable), degudament resposta pel Govern espanyol, permetria que els nous esforços polítics i democràtics avancin, les diferències siguin resoltes i s'aconsegueixi una pau duradora", diu el manifest de Brussel·les. Una resposta que, si més no de portes enfora, el govern de la monarquia no sembla voler facilitar. Només ha calgut que l'eurodiputat del PP i exministre de l'Interior, Jaime Mayor Oreja, hagi dit que està segur que hi ha converses entre ETA i el govern espanyol -cosa que tant de bo fos certa-, perquè el fiscal general de l'Estat, induït clarament pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero, hagi anunciat canvis imminents destinats a endurir la llei de partits. La tria oficial del Govern espanyol -i del seu satèl·lit titella de Gasteiz- és, ara com ara, avançar per un camí radicalment diferent al que reclamen els valedors internacionals de l'estratègia de l'esquerra abertzale.
La política d'aliança entre els dos partits imperialistes majoritaris espanyols pel que fa al País Basc, en què el PSOE sempre va a remolc del PP, sobretot després del fracàs de la darrera treva i negociació amb ETA, no se salda, però, sense costos per al PSE governant a Euskadi. El darrer, la dimissió a finals de març del que era viceconseller de Política Lingüística, Ramón Etxezarreta, antic col·laborador de l'alcalde socialista de Donosti, Odón Elorza, quan no portava ni un any al càrrec. Etxezarreta, persona respectada en el món de l'euskera i membre del sector basquista del PSE, en dimitir, va dir que ho feia per "no encaixar en l'equip i estil de direcció de la Conselleria de Cultura". El diari "Deia", proper al PNB, ha explicat els seus repetits enfrontaments amb Antonio Rivera, viceconseller de Cultura, l'home fort de la conselleria, que és a càrrec de Blanca Urgell, precisament sobre l'orientació de la política lingüística. Antonio Rivera passa per ser un ferotge antinacionalista. Segons diu Javi Núñez, en la crònica a "Deia", "una altra de les característiques d'Antonio Rivera és la seva oposició visceral a l'euskera". Una baixa més que significativa del rumb que manté impertorbable el govern de Patxi López, al servei de l'imperialisme espanyol més ranci.
