Barcelona · El malestar polític que viu el país és el resultat de la insuportable dependència d'Espanya o bé té a veure amb els evidents errors de la política catalana durant els darrers anys? Tots els mals ens venen de fora o no hem fet prou bé les coses?


Estaria bé que l'encertéssim alhora de respondre aquestes qüestions, no fos cas que des de la bona fe de molts i l'oportunisme d'alguns, perdéssim uns quants anys més en esforços inútils.

No comparteixo l'anàlisi que proclama, gairebé com una veritat bíblica, que l'independentisme creix de manera irreversible. Constato, sí, una enorme decepció de molts dels que votaren independentista entre els anys 2003 i 2006; constato, sí, entre molts nacionalistes, especialment entre aquells que vàrem fer-nos adults durant els anys del President Pujol, la fatiga del constant regateig amb els Governs espanyols de torn, dels seus incompliments i de la seva renovada concepció unitarista i jacobina del model d'Estat; constato, sí, en sectors econòmics dinàmics i emergents, més consciència dels límits i les cotilles que implica la nostra pertinença a Espanya; i constato, sí, moltes iniciatives, fora de l'àmbit partidari, que es mouen i empenyen en la demanda de la sobirania nacional. Sí, clar, ho constato. 

Però també constato altres realitats. Que el PSC-PSOE arrasa a les eleccions de març de 2008, humiliant a CiU i ERC ( 25 contra 10 i 3!); que el triomf de la selecció espanyola de futbol és viscut com a propi per a molts catalans; que són moltes les persones i les entitats que lamenten l'acció política de les nostres institucions, i que no en responsabilitzen a Madrid; que són molts els que fan negocis a la resta de l'Estat i en volen continuar fent; que són molts que no senten com a opressiva la nostra pertinença a l'Estat espanyol; que són masses encara, especialment entre els joves dels barris populars de les grans ciutats del país, que senten la catalanitat com una realitat aliena; sí que constato que hem viscut en els darrers anys un enorme impacte demogràfic, amb més d'un milió de nous veïns i que tot just estem començat a digerir aquesta realitat. Sí, també ho constato. 

No he cregut mai en el" Nosaltres Sols", ni el "pit i collons", ni en "l'ara o mai". Ni tampoc en allò que pel fet de ser catalans ho tindrem tot pagat. Ni tampoc en allò d'en Guia, "digueu-li Catalunya", referint-se al País Valencià.

He cregut, i crec, en la capacitat de saber construir el país; des del pragmatisme en l'acció política, des del patriotisme de la qualitat i les coses ben fetes i des del catalanisme com a moviment integrador i modernitzador. Potser és menys èpic, però estic segur també que és la millor manera de servir al meu país.