Enmig d’una tardor en què el debat sobre la consolidació i el creixement de l’independentisme ha inundat titulars de diaris i tertúlies radiofòniques, l’enquesta publicada a El Periódico aquest cap de setmana evidencia l’encert de l’aposta d’Esquerra i desmunta l’argumentari dels crítics amb la direcció. Hem pogut constatar, a través de l’esmentada enquesta, com en els últims mesos Esquerra és l’únic partit que té una tendència a l’alça i que hem aconseguit, per tant, que el nostre electorat entengués el sentit de la nostra aposta estratègica.
L’actual enquesta situa Esquerra en el millor moment dels dos últims anys, ja que l’estimació de vot se situava el juny de 2006 en un 12,6%, el setembre del mateix any en un 13,3% i l’octubre en el 12,4%. Enguany érem a l’abril en un 12,5%, el juny en un 13,3% i ara ja som al 14%, amb una intenció directa de vot d’un 12,6%, més d’un punt per damunt de l’11’5% que teníem el juny i molt propera als índex dels gloriosos moments del 2003 i el 2004, en què aquests mateixos percentatges ens feien pensar que tot era possible.
Doncs efectivament, tot és possible. Si no ens precipitem, si seguim treballant per visualitzar Esquerra com una opció de govern -demostrant que a més de ser l’única formació política disposada a superar desacomplexadament el sostre autonomista- som capaços de gestionar amb rigor i eficàcia les principals institucions del país, ens en sortirem. I això significa que a més d’haver fracturat el bipartidisme regnant durant dècades, ens haurem postulat com una opció política majoritària.
Esquerra s’ha carregat de raons, la direcció ha assumit la necessitat de respondre a l’actual conjuntura política amb la contundència necessària, recuperant una iniciativa política que, en determinats moments, semblava haver perdut. I en part, és just admetre-ho, gràcies a l’exigència d’una militància inconformista i també d’aquelles veus crítiques que han burxat i que ens han fet reaccionar. No ens podíem adormir obcecats en el dia a dia d’una gestió governamental, vital, però que no havia de consumir totes les nostres energies.
Calia demostrar rigor i responsabilitat, però això no ens podia mantenir callats davant les ingerències i els maltractaments del Govern espanyol respecte del nostre país i la submissió sovintejada dels nostres socis. Havíem de ser capaços de combinar gestió i reivindicació, i ho hem fet. Hem trobat el to. Ha costat, perquè no era fàcil, però l’hem trobat. Amb l’esforç i l’aportació de tothom. Ara, i amb unes perspectives electorals engrescadores que desmenteixen el futur gairebé apocalíptic que algunes veus interessadament pronosticaven, toca tancar files. És l’hora de la cohesió i de la unitat, de fer pinya davant el repte d’unes noves eleccions al març que són determinants per consolidar el Grup Parlamentari propi al Congrés espanyol. El moment de fer balanç sobre el mandat de la direcció arribarà el 2008, quan celebrarem el Congrés ordinari d’Esquerra i quan és previst –segons el Reglament- d’escollir una nova direcció o renovar la confiança a l’actual.
L’esforç per arribar fins on som ha estat colossal, no malmetem tot aquest patrimoni, no caiguem en la temptació de menystenir el que hem aconseguit. Unitat davant els reptes, il.lusió i confiança en el futur i voluntat d’integració de totes les sensibilitats ens permetran seguir avançant, amb ambició i amb un horitzó nacional que, ara més que mai, ens permet creure que tot és possible. I que la victòria és més propera del que volen i diuen. I ja en tenim un 34% a favor.
