Barcelona ·
Divendres passat, el primer atemptat mortal d'ETA en l'era Patxi López -cal recordar-ho, lehendakari gràcies a unes eleccions que van deixar fora de la via política almenys cent mil votants, que només van poder escollir una papereta anul·lada d'entrada pel Tribunal Suprem i el Constitucional a instàncies del govern socialista de la monarquia-
ha posat una vegada més de manifest que el conflicte del Regne d'Espanya amb el poble basc segueix presoner de la lògica de la guerra a on va retornar ara fa dos anys, després de la ruptura de la darrera treva. L'atemptat que va causar la mort, a Arrigorriaga, de l'inspector Eduardo Antonio Puelles García, cap de grup de la Brigada d'Informació de Bilbo, responsable de la lluita antiterrorista (segons "Gara", diari proper a l'esquerra abertzale, era cap del Grup de Vigilàncies Especials de la Policia espanyola a Bilbo), sembla desmentir les especulacions sobre els indicis que feien pensar en una represa dels contactes de cara a un nou procés de diàleg, a mitjà termini.
Val la pena, però, tenir en compte algunes de les característiques d'aquest atemptat per analitzar-ne la transcendència. La primera, i més visible, és el retorn d'ETA a l'atemptat mortal contra persones que tenen un paper clau en la lluita antiterrorista. Tot i que sempre ens podem omplir la boca amb frases fetes, com que totes les vides son iguals -una certesa irrefutable des del punt de vista ètic-, en política i sobretot en una situació bèl·lica això no és sinó un tòpic més.
ETA, certament, pot matar persones la principal característica de les quals és el baix risc per als seus escamots, com l'exregidor socialista d'Arrasate i sindicalista de la UGT Isaías Carrasco, mort el març del 2008, just abans de les eleccions generals de les quals havia estat exclosa l'esquerra abertzale. Un municipi, d'altra banda, regit per una de les comptades candidatures d'ANB que es van poder presentar a les darreres eleccions municipals, en què hi van aconseguir l'alcaldia. O, com ha fet ara, triar un objectiu més arriscat per al seu escamot per ser una peça clau de l'altre bàndol en la guerra que l'enfronta al Regne d'Espanya.
Aquesta lògica militar -perversa com tota lògica militar, com ho és també la del govern de la monarquia: una i altra tenen com a objectiu l'eliminació física, per la mort o llargs anys d'empresonament, de les persones considerades enemigues- és la que torna a imperar en aquest conflicte que tan a prop del final va estar ara fa dos anys. Cal recordar-ho: només fa dos anys que ETA, el 6 de juny del 2007, va donar per acabada la treva i, amb ella, les negociacions publicades amb el govern espanyol per trobar una sortida dialogada a l'enfrontament militar.
L'atemptat mortal contra l'inspector Puelles García ha passat, d'altra banda, després que l'esquerra abertzale hagi confirmat la seva força electoral en les eleccions europees, i quan el Tribunal Europeu dels Drets Humans té pendent de pronunciar-se sobre multitud de recursos provinents del País Basc contra el Regne d'Espanya. Recursos que denuncien, entre d'altres vulneracions dels drets humans, que un sector que representa almenys el 10 per cent de l'electorat a les comunitats autònoma d'Euskadi i foral de Navarra hagi estat condemnat a la il·legalitat i privat reiteradament del seu dret polític a elegir i ser elegits.
I, encara una dada més, que no per previsible ha de ser menystinguda: mentre un presumpte escamot d'ETA matava l'inspector Puelles, als carrers del País Basc, superant les fronteres administratives i interestatals que el divideixen (dues autonomies espanyoles i dos estats membres de la Unió Europea), proliferen aquests dies els cartells que pregunten "Zapatero, Sarkozy, Non da Jon?" (Zapatero, Sarkozy, on és Jon?), referits a Jon Anza, refugiat i membre d'ETA desaparegut el passat 18 d'abril. El govern espanyol, per boca del seu ministre de l'Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, se n'ha rentat les mans, de la desaparició, insinuant que es tracta d'un afer intern d'ETA, mentre a la República Francesa les instàncies judicials han iniciat una investigació. De la seva banda, ETA, trencant una mena de protocol exigit per les més elementals normes de clandestinitat, pel qual no fa públics els noms dels seus militants en actiu, passat un mes de la desaparició de Jon Anza, el va reivindicar com a militant seu i en va desvetllar els objectius del viatge en el curs del qual va desaparèixer: portar diners a l'organització, en una cita a Tolosa del Llenguadoc (Occitània). I en va fer responsables de la desaparició els governs espanyol i francès, tot recordant fets anàlegs protagonitzats pel GAL quan al Regne d'Espanya també governava el PSOE els anys 80 del segle passat.
Hi ha un darrer element que crec que val la pena també de tenir en compte. Aquest cap de setmana, el partit socialdemòcrata i independentista basc Eusko Alkartasuna (EA) ha fet el seu primer congrés després de la patacada electoral a les autonòmiques d'Euskadi, i de la posterior escissió del sector contrari a un acord sobiranista amb l'esquerra abertzale. ETA també hi ha fet present la seva veu posant el cadàver de l'inspector Puelles sobre la taula. El manteniment de la lluita armada, així, segueix interferint el debat sobre la constitució del pol sobiranista que defensen, entre d'altres, l'exportaveu de Batasuna, Arnaldo Otegi, i l'exsecretari general del sindicat de l'esquerra abertzale LAB, Rafa Díez. s la seva estratègia pública -sembla que assumida per la majoria de l'esquerra abertzale- per acumular forces independentistes de cara a la recuperació del diàleg i a una sortida democràtica i pacífica al conflicte. Tots els possibles aliats de l'esquerra abertzale en aquesta estratègia sense excepció, però, han insistit reiteradament que la fi de la lluita armada -és a dir, de la lògica de guerra per part d'ETA- és condició imprescindible a l'hora de configurar aquest pol sobiranista. Veurem quina repercussió tindrà l'atemptat de divendres en el procés.
Potser caldrà mirar a l'altra banda de la Muga, on Batasuna no és il·legal, per albirar quina pot ser de fet la incidència de l'atemptat, entre d'altres qüestions, en la configuració de les candidatures a les eleccions regionals franceses de l'any vinent. Ja que és al País Basc del Nord on el pol sobiranista ja ha estat experimentat els darrers anys en diverses conteses electorals, val a dir que amb èxit notable. Si Batasuna, Abertzaleen Batasuna i Eusko Alkartasuna reediten la coalició Euskal Herria Bai, que tan bons resultats va aconseguir en les darreres legislatives del 10 i el 17 de juny del 2007, tot i que es van fer molt pocs dies després de la ruptura de la treva d'ETA, i a les municipals i cantonals de març del 2008, podria ser un senyal que el procés de convergència independentista no s'ha aturat malgrat la continuïtat de l'activitat mortal d'ETA. De tota manera, el peculiar sistema electoral francès a dues voltes, i el fet que el País Basc del Nord sigui integrat en la Regió de l'Aquitània, pot representar una dificultat afegida per als acords electorals de cara a les regionals i un argument favorable per als qui, dins d'aquests partits, prefereixin una altra mena d'aliances, com ha passat en les darreres eleccions europees (o en les regionals del 2004).
També s'haurà de veure fins a quin punt l'atemptat mortal de divendres té continuïtat dins l'actual estratègia d'ETA -és a dir, si es tracta d'una escalada o és una resposta bèl·lica puntual- i com influeixen en l'estratègia de l'organització independentista armada els avenços, si n'hi ha, en el camí de l'acumulació de forces de l'independentisme polític basc.
