Barcelona ·
Escric aquestes línies quan la nit electoral tot just passa a ser d'un altre dia. A l'espera d'anàlisis més profundes i concretes de les dades, em limitaré a donar quatre pinzellades de valoració per deixar sobre la taula.
1.Convergència i Unió capitalitza les masses i l'esperit de la manifestació del 10 de juliol. "Som una nació. Nosaltres decidim" és un crit que pot materialitzar-se institucionalment de formes diferents. Està clar que no en la forma que representa l'Estatut del 2006, però tampoc necessàriament amb la independència. L'independentisme encara és reactiu. Probablement molts catalans que reclamaven dignitat i reconeixement per Catalunya i que cridaven en favor de la independència en aquella manifestació no tinguin la independència com a primera i única opció desitjada.
El que desitgen de totes totes és que no se sotmeti a Catalunya a un tracte injust. Ara per ara, per una part important del catalanisme i per al votant mitjà, aquest desig encara es veu possible d'esdevenir a dins d'Espanya, amb un tracte diferent. El concert econòmic que ha proposat CIU és l'expressió d'aquesta voluntat d'entesa, o -alternativament- de la manca de confiança -encara- en la possibilitat que la dignitat desitjada pugui materialitzar-se en un nou estat a Europa.
2.Tot i així, ens podem preguntar ¿per què el creixement de la base social de l'independentisme que les enquestes han reflectit de manera constant en els darrers anys i que, més enllà de la manifestació del 10-J s'ha pogut expressar en els consultes sobiranistes, no aflora al Parlament? No hem d'oblidar que les eleccions d'ahir foren unes eleccions "autonòmiques". s a dir, destinades a generar un govern amb importants atribucions en l'actual marc institucional i que té, a més, un repte urgent com és la sortida d'una crisi.
Al mateix temps, però, la independència ha estat tema i objectiu de campanya. La decisió sobre el present i el futur sovint és difícil de resoldre's en una única papereta. No és el mateix decidir qui vols que governi avui (en l'actual status-quo) i faci front als problemes d'avui, que com vols que sigui Catalunya demà. El present lògicament pesa, i també ho ha fet en la decisió electoral d'una part del sobiranisme sociològic que s'ha anat desenvolupant en aquests darrers anys.
3.Aquesta legislatura pot ser clau pel que fa a l'evolució en l'horitzó nacional. Per primer cop amb el sobiranisme ja normalitzat, estarà Convergència i Unió governant la Generalitat. Per primer cop estarà governada per un President que diu que en un hipotètic referèndum votaria a favor de la independència (a diferència de Pujol, Maragall, o Montilla). Un president i un govern que intentaran un nou encaix dins d'Espanya i que hauran de gestionar el resultat que se'n derivi. Un Parlament que, per primer cop, comptarà amb una formació política que planteja la independència com a opció de present.
4.El concert econòmic potser sí que sigui el que més uneix als catalans, però també ho és el dret a decidir com ho han demostrat tres manifestacions històriques multitudinàries (febrer 2006, desembre 2007, juliol 2010). Aquesta és la remor de fons, més enllà dels resultats d'unes eleccions concretes. De fet, si sumem els escons de les forces a favor del dret de decidir, es declarin o no independentistes (CIU, ERC, IC, SI), aquestes depassen de molt la majoria del Parlament: 86 escons. El dret de decidir té suport social, té suport polític i encara té un suport més ampli que el concert. Aquesta és la realitat que el nou Parlament haurà de gestionar.
