Barcelona · Les eleccions de 2010 han tancat amb contundència el cicle iniciat el 2003. La fòrmula del tripartit no s'ha consolidat com a alternativa a Convergència i Unió. En aquesta ocasió, CiU no només ha guanyat amb contundència les eleccions, sinó que s'ha quedat sense cap alternativa mínimament viable al davant, i això reforça enormement el govern que ara s'enceta.

S'albira una nova etapa d'hegemonia de la federació nacionalista que pot anar més enllà d'aquestes eleccions. Però la inexistència d'una alternativa viable no és bona notícia per a la salut democràtica de cap país: caldrà que les forces de l'oposició hi reflexionen. Per l'independentisme, tampoc no hi ha bona nova en aquestes eleccions. Després de molts focs d'artifici, el nou independentisme de discurs pretesament supraideològic ha aconseguit treure el cap al Parlament i col·locar-hi quatre diputats de la mà de Joan Laporta: un resultat gairebé heroic per a una formació bastida en pocs mesos que diu molt de l'eficiència dels "generals" de la nova formació.

Però el futur de la nova formació (farcida com poques de personalitats fortes) no deixa de ser una incògnita: amb 4 diputats no es proclama unilateralment la independència, i no sabem -perquè no ens ho han dit- què faran mentrestant. Però el que realment és preocupant és la desfeta sense pal·latius d'una ERC que es situa fins i tot per sota dels 11 escons del 1992, perdent pràcticament la meitat dels vots obtinguts el 2006. Les proporcions de la desfeta fan inevitable pensar en la història d'Izquierda Unida a nivell estatal, que va passar de 21 diputats el 1996 a 8 el 2000, per després caure a 4 el 2004 i a només 1 el 2008.

Aquest exemple demostra que si no es reacciona amb suficient contundència, i amb totes les conseqüències, una formació política que entra en una dinàmica de desfeta es pot veure abocada a l'abisme en pocs anys. El contra-exemple l'ofereix, precisament, Iniciativa per Catalunya a qui hom ja cantava les absoltes el 1999 i, en canvi, va saber sortir-se'n i consolidar el seu espai. s moment, doncs, de reflexió serena i de decisions valentes, perquè si la resposta és gatopardiana (canviar-ho tot per no canviar res) o si hom s'aboca a la lluita intestina per les escorrialles, això podria haver estat només el principi.