Barcelona · A l'opinió publicada sobre José Montilla hi ha de tot: defensa institucional, defensa partidista, desqualificacions, oposició a la persona, al partit, i fins i tot a la institució que representa. Però quan arriba l'últim any del seu mandat, cal que tots plegats observem els clarobscurs de la tasca desenvolupada per aquest president de la Generalitat nascut a Iznájar que va arribar passada l'adolescència a Catalunya per trobar nous horitzons de futur.

Caldrà que valorem en els clars, però, que l'ascensió a la presidència de la Generalitat de José Montilla és un fet molt positiu per tots aquells que durant anys, amb pedagogia nacional, volien que Catalunya fos un sol poble: Paco Candel, Cipriano Garcia, Josep Benet, Antoni Gutiérrez i, remarquem-ho, Jordi Pujol. La Catalunya de totes aquestes persones ha aconseguit, per sorpresa de molts, que la presidència de la Generalitat generi autoafirmació nacional a la persona que l'assoleix. Només així es poden entendre els discursos de Montilla d'aquests últims anys i, sobretot, el del 650è aniversari de la creació de la Generalitat de Catalunya i el de fa uns dies a l'aniversari de la mort del president Macià. I per a tots aquells que diguin que això no és més que "teatre", cal que llegeixin amb atenció els editorials del diari ABC, els articles de El Mundo i altres tipus d'informacions que corren a la metròpoli sobre el nostre president.

Però això no evita la hipocresia manifesta i continua d'alguns sectors que ataquen a l'actual president amb fites que mai, per exemple, van exigir al president Jordi Pujol. José Montilla, evidentment, no és independentista. Però és que ho era el president Pujol?

I quasi segur que no té els sentiments profunds, nacionals, de llengua i cultura que va tenir Pujol. Però el fenomen José Montilla com a president de la Generalitat, l'exemple que representa, i l'adhesió que manifesta al país, la seva llengua i la seva cultura, és el que cou, el que emprenya, el que desestabilitza a un estat unitari que creu que les persones, pel simple fet de no haver nascut sobre un territori, ja no poden ser fidels a la terra que els va acollir i on han tingut els seus fills. Quina poca memòria té el nacionalisme espanyol per no recordar què els va passar, per exemple, amb els espanyols de l'Amèrica Llatina en el seu moment d'alliberament.

Montilla no és un català èpic, però avui per avui aconsegueix actuar amb dignitat com a president de la Generalitat representant una part important de la població de Catalunya, als que pot donar a entendre que l'ascensor social d'aquest país no discrimina com discrimina el model espanyol.

No necessita Montilla que un independentista com jo el defensi, però s'ha de ser conscient que en el procés de construcció nacional, persones com ell han permès que els independentistes tinguin carta de naturalesa al govern pel que representen electoralment, quan mai el catalanisme oficial del pujolisme els va permetre governar.

s important, doncs, la responsabilitat de Montilla. Actualment, una immensa majoria de catalans, independentistes o no, ja no confien en el federalisme ni amb la idea d'Espanya ni, fins i tot, amb un "Estatutet" que ens pugui deixar un Tribunal Constitucional desprestigiat i parasitat. Però el camí per una construcció nacional correcta i majoritària, que ens porti a la plena sobirania nacional, només pot venir del suport de tots aquells catalans d'origen o d'adopció que creguin que els funcionarà l'ascensor social i que aquesta pot ser la pàtria dels seus fills.

Seria contraproduent que els catalans d'origen es creguessin que aquest país és només d'ells, perquè la pàtria del futur no seria possible i el que faríem és inflar una quintacolumna espanyola que podria impossibilitar la nostra construcció nacional.