Les dificultats que observem en el diàleg entre els principals actors institucionals que hauran de consensuar una estratègia i un calendari per aconseguir un estat per Catalunya posen de manifest les enormes resistències que hauran de superar en un procés que probablement serà més llarg del que la societat mobilitzada desitjaria.
En primer lloc els mecanismes habituals dels procediments democràtics no estan pensats per agilitzar decisions tan excepcionals com un itinerari cap a la independència.
Els partits polítics serveixen per administrar els poders de l'estat en funció de les opcions ideològiques majoritàries però no per crear nous estats. A Catalunya els partits polítics han representat els interessos de les majories de la població en el marc de l'estat espanyol i en l'àmbit de les competències que les lleis espanyoles atribueixen al parlament i al govern de Catalunya.
En aquests camps han desplegat les seves habilitats polítiques de manera plausible. Pel procés de construir un estat, han de canviar de perspectiva i de prioritats. L'escenari canvia. Han de saber presentar-se en un escenari internacional on el seu missatge s'ha de poder llegir clarament com una incondicional opció a favor de la independència política. Els càlculs electorals han de quedar subordinats al disseny d'un consens per la creació del nou estat.
La victòria serà la conseqüència d'un itinerari pacient i serè"
En segon lloc l'estat espanyol ja ha manifestat que posarà tots els obstacles que pugui per fer fracassar el procés. No ho dissimulen ni les dretes ni les esquerres ni les emergents forces polítiques alternatives. La negativa espanyola és compartida per les seves estructures de poder, pels seus mitjans de comunicació, pels seus intel·lectuals i per una majoria popular educada en la ignorància i el menyspreu de les cultures i identitats diferents de la castellana.
En aquest context el procés català serà molt llarg i molt dur i costarà aconseguir les necessàries simpaties i reconeixements internacionals. Per aquesta raó la majoria dels catalans, que ja han expressat repetidament la seva voluntat de crear un estat propi, han de mantenir les seves conviccions i mobilitzacions en etapes successives sense presses.
Res no s'aconseguirà en terminis curts i la victòria serà la conseqüència d'un itinerari pacient i serè. Probablement la llarga i psicològicament incòmoda espera de l'acord entre líders polítics sigui un primer avís contra simplificacions poc realistes i es pot convertir en un bon entrenament de la necessària serenitat que tots els actors necessitaran per definir i protagonitzar les properes etapes.
