Aquest cap de setmana la companya Muriel Casals i jo hem estat escollits pels càrrecs de presidenta i secretari general de l'Opinió Catalana, en substitució de qui ja és un referent del nostre país, Fèlix Martí, i d'Oriol Izquierdo. Ambdós han acomplert amb escreix i responsabilitat una etapa difícil, que es va obrir quan jo vaig haver de dimitir com a secretari general de l'entitat l'any 2003 per anar amb Carod-Rovira a la Generalitat de Catalunya. A l'Opinió ha passat el mateix que a moltes altres entitats de la societat civil, en què el sobiranisme o l'independentisme s'ha vist enfrontat.
A Catalunya, on des de fa dues dècades no hi ha una classe dirigent, la classe política i els partits assoleixen un protagonisme excessiu i ho impregnen tot. He de reconèixer que jo mateix l'any 2003 em vaig deixar portar per la il·lusió i per la creença que estàvem davant d'un canvi de cicle en la nostra reconstrucció nacional i vaig entrar en aquest joc.
Aviat, però, em vaig adonar que en el si de l'Opinió Catalana s'obrien ferides entre persones que havíem col·laborat colze a colze sense preocupar-nos de l'adscripció política de cadascú. Quan Vicenç Villatoro i Antoni Vives assoliren responsabilitats en el govern de Jordi Pujol tots estiguérem molt satisfets i orgullosos. Després, quan Raimon Carrasco, Jordi Fortuny o jo mateix entràrem al mal anomenat govern tripartit un nucli molt petit de l'Opinió va considerar-ho poc menys que una traïció. La ferida s'havia obert en el si de la nostra organització.
Ara, en els propers dies, és possible que uns altres membres de l'entitat participin en el nou govern d'Entesa i jo us vull dir que l'Opinió és això: els que vàrem participar en els governs de CiU, els que ho van fer en el tripartit i els que ara, possiblement, participaran en el d'Entesa. L'Opinió és això: coincidència, complicitat i construcció nacional, però sense deixar-nos enredar i manipular pels aparells dels partits i entenent que, segurament, allò que em va impulsar el 1988 a parlar de "transversalitat política" avui ja no existeix, sinó que haurem de modificar el concepte. Així doncs, hem d'aprendre a respectar-nos en la nostra pluralitat dins del sobiranisme, hem de trobar complicitats, coincidències i, si voleu, transversalitats, però no en la política tal com l'han entès en aquests darrers anys els nostres partits, sinó complicitat vers el país, la reconstrucció nacional i en suport a la resta de la nostra nació, el País Valencià i les Illes.
A l'Opinió Catalana tots hem de fer una reflexió profunda i hem de reconèixer els errors comesos com jo he reconegut en aquest escrit, però hi ha reptes que sols un grup com l'Opinió, amb la seva influència en el pensament nacional, pot acomplir.
Hi ha intents de pensament únic, de que tots estiguem al servei d'una opció política determinada, i això ho ha de combatre l'Opinió perquè els nostres associats, ara més que mai, han de ser més diversos i plurals, perquè així és la societat catalana. El nacionalisme, sobiranisme, l'independentisme, el catalanisme –digueu-li com vulgueu -, ha d'impregnar tota la societat civil i les forces polítiques del país i ningú en pot tenir el patrimoni. Treballem, doncs, des de l'Opinió per mantenir la onada llarga de la història, com deia Miquel Tarradell, que ja hi ha molts grups que treballen pel dia a dia. Siguem capaços d'entendre'ns, de sumar i no restar, i evitem el sectarisme i la importació de maneres de fer de la política espanyola.
