Els catalans tenim una certa tendència al sentimentalisme una mica patètic, com el del poble perseguit que espera un "messies". I en Messi (perdoneu la broma) sembla que simbolitza alguna cosa més que un jugador. Però discrepo. En Leo Messi només és un jugador de futbol (també és una persona admirable, per la seva humilitat i per la seva capacitat d'esforç i lluita, però aquests són mèrits que l'engrandeixen perquè porta a sobre un gran focus mediàtic). Però ser només un jugador de futbol ja és molt, perquè qualsevol jugador de futbol és avui un producte de mercat. I els jugadors del Barça, ara més que mai, són productes del mercat mundial. Si a més ets considerat el millor jugador del món, ja es pot entendre que el seu valor de mercat és altíssim.

No hem d'oblidar que el futbol és un negoci. Ara bé, tampoc no hem d'oblidar, tal com s'ocupava de recordar el darrer número de la revista Paradigmes, que l'economia també té identitat. I si avui hi ha algun producte que reflecteixi aquesta relació entre identitat i economia és, més que cap altre, el futbol. Per això no és sorprenent que el Barça, especialment si recull èxits esportius, representi el sentiment d'un país. Com tampoc no ens hauria d'estranyar que Messi, Xavi i Iniesta esdevinguin figures venerades també en funció de la seva identificació col·lectiva.
la defensa desacomplexada que el Barça ha fet de la catalanitat en els darrers anys comença a donar els seus fruits
En el cas de Messi, la seva condició d'argentí és un factor difícilment presdincible en la seva faceta de figura mediàtica. Messi es ven al món com a tal. Només cal veure amb quina samarreta apareix en les marques que patrocina fora de Catalunya. Però és sobretot en la seva manera de parlar, en la llengua amb la que s'expressa, que Messi manté aquesta etiqueta i la preserva, perquè forma part de la seva caracterització com a referent futbolístic en un país on el futbol és una religió. Messi no pot renunciar a aparèixer com un jugador argentí. I per tant, difícilment pot renunciar a parlar en un espanyol amb un accent argentí que sembla resistir miraculosament els anys passats fora del seu país.

De la mateixa manera, un Iniesta o un Pedro es deuen als seus seguidors espanyols. Fins i tot Xavi, que ha esdevingut el referent futbolístic català més important de tots els temps, ha de combinar aquesta catalanitat irrenunciable amb la identitat espanyola de conveniència. Atès que es tracta d'un jugador referent de la selecció espanyola. Els usos lingüístics depenen absolutament d'aquests factors. Un jugador de futbol d'aquest nivell, o un entrenador de Guardiola, sap que ha de respondre davant d'un públic per al qual és un referent en relació amb una identitat determinada.

En aquest sentit, la decisió d'Andrés Iniesta d'incorporar el català i l'anglès, juntament amb el castellà, en els seus missatges de facebook i twitter ha de ser valorat més enllà del gest simbòlic. És a dir, l'Iniesta no utilitza el català per fer-nos un favor als catalans, sempre tant a punt d'agrair qualsevol actitud positiva envers la nostra llengua, per petita que sigui. Ni tampoc cal comptar que s'hagi convertit en catalanista. Iniesta ha fet un pas per correspondre a una identitat que, en el mercat futbolístic, comença a tenir una presència pròpia, i de la qual ell se sent deutor com a figura futbolística. Sembla que la defensa desacomplexada que el Barça ha fet de la catalanitat en els darrers anys comença a donar els seus fruits. Iniesta ha entès, doncs, que havia de respondre de manera diferencial als seguidors de Catalunya, sense per això deixar de ser un referent de marca per als seguidors espanyols (tot i que aquests el voldrien en exclusivitat, però aquest ja és un altre tema), i per això ha incorporat el català com una llengua més al costat del castellà.