Barcelona · L'historiador Joan B. Culla ha analitzat la davallada política d'Esquerra a un article publicat a El País on hi assegura que l'"equívoc" d'ERC prové de l'any 2004 quan "diversos centenars de milers d'electors catalanistes, indignats per la subjecció de CiU a un PP ebri de majoria absoluta, van decidir castigar la tebiesa d'un i l'arrogància de l'altre votant Esquerra". L'autor de l'article ERC: problemàtica equidistància ha subratllat, però, que aquesta victòria electoral d'Esquerra no va ser deguda al seu "audaç programa social i econòmic" sinó que va ser fruit de la "desimboltura nacionalista que suscitava la incomoditat convergent i la fúria aznarista".

Quin va ser l'equívoc? Segons Joan B. Culla, l'error del partit polític republicà rau en què "la cúpula republicana (tota: Carod, Puigcercós, Ridao, Huguet, Bonet...) va decidir servir-se d'aquests vots nacionalistes per a fer el ciments, amb qui no ho eren, d'una majoria d'esquerres problemàtica". "Fins al 2006 -ha continuat l'autor de l'article-, l'apel·lació a l'alternança i el nou Estatut van proveir certa coartada. Insistir, però, en la fórmula una altra legislatura, sota pitjors condicions, ratllava ja en la temeritat, com s'ha vist el 28-N".

L'historiador ha indicat que si ERC ha perdut 200.000 vots "cap a CiU, Reagrupament i Laporta, sense treure'n ni un al PSC o a ICV, sembla obvi que aquests desertors no demanaven esquerranisme social o ambiental, sinó que volien més fermesa nacionalista. Alguns també demanaven més seriositat". "Sens dubte -ha conclòs Joan B. Culla-, la solució no passa per acabar amb l'assemblearisme congressual: si l'aparell no ho va aconseguir el juliol de 2004, quan ERC tocava el cel amb els dits, menys ho aconseguirà ara, després del pitjor resultat des del 1988".