El periodista, Josep Maria Pasqual es lamenta en referència a la recent mort de Xirinacs que “Aquest país, no sé si com a conseqüència de segles d'insatisfacció col•lectiva o per manera de ser individual, s'adapta perfectament a les incomoditats i, si cal, les ignora. Incomoden les negligències de Renfe, les d'Aena, les d'Acesa i les d'Endesa, perquè afecten el plaer efímer, però les de la raó, sempre poden esperar o desesperar.”
Al diari el Punt, Pasqual lloa Xirinacs com a referent de Catalunya, però alhora afirma que aquesta Catalunya ja no existeix: “Xirinacs va ser un referent, però un referent d'un temps i d'un país que ja no existeixen. Xirinacs va ser un mite, però Catalunya ignora els mites propis i, els que no ignora, els desmunta per prescripció cosmopolita. Xirinacs va ser una lluita èpica en un país tancat per vacances pagades.”
D’altra banda desitja que l’esperit i el llegat de Xirinacs resorgeixi en un futur: “No el llegat escrit, que és excessivament conceptual en un país que s'alimenta políticament de gags i d'altres facècies anecdòtiques, però sí el llegat vital: la voluntat de les persones i dels pobles és sobirana, i aquesta sobirania es pot exercir amb radicalitat si es fa per mètodes pacífics i no violents. Renunciar a aquesta premissa ni és humà ni és democràtic.”.
Pasqual, també, fa referència a les crítiques que Xirinacs feia del nostre sistema polític i les idees que aportava per canviar-lo: ”En el fons hi ha una democràcia deficitària i Xirinacs no es limitava a criticar-la, sinó que hi aportava solucions. Es lamenta però el periodista que “ El mal del país, però, com diu la dita, no vol sorolls, i aquesta lògica és la que feia Xirinacs incòmode. Què hi farem.”Un país a més que “es mou per la màxima qui eleccions passa, legislatures empeny”.
Finalment es lamenta que sovint els catalans descobrim els nostres il•lustres conciutadans quan aquest fa molt de temps que ja no es troben entre nosaltres:”El que sí que és possible és que noves generacions de catalans, més desacomplexats, descobreixin algun dia Xirinacs, al costat d'altres referents incòmodes, i quan la inèrcia de tres segles de colonialisme desaparegui, Xirinacs entri amb tota normalitat a la galeria dels catalans il•lustres, universals i precursors de la pau plena. Com sempre ens ha passat als catalans, amb uns segles de retard, vaja.”
